...surto, vull dir fujo d'Olinda, ciutat colonial que em recorda massa al pelourinho i fa olor a bonic i a europeu. Realment és preciosa, però ara busco molt més que això. Una curiositat, Olinda mateix queda molt més aprop de l'Àfrica que del Sud del Brasil, sorprenent, eh?
Continuo: he contactat amb l'mst de Pernambuco i he estat una setmana a terra de ningu. Són tantes les coses que he viscut aquests dies... Abans però deixeu que us expliqui una miqueta de la història de la regió.
Penambuco és un estat que com la majoria manté moltes diferències entre la costa, i la capital. Crec que enlloc havia vist tants gratacels com a Recife, la rica capital de l'estat. Com ja sabeu, si jo tinc dos i el meu veí no té res, l'estadística diu que tots dos tenim un. Vist així aquesta capital de negocis no queda tan lluny d'algunes capitals europees... en els seus carrers, doncs ja us podeu imaginar. A més, presumeix de ser la població més violenta per habitant de brasil.
L'interior és, però, ben diferent, entrant unes hores en autobus cap a l'oest apareix el famós sertão, una gran àrea, on les poblacions només s'hi troben molt de tant en tant i on la calor de l'estiu, es beu l'aigua i l'esperança del poble pernambucà. Un poble emigrant, que sol poblar faveles a Salvador, Rio o Sao Pablo, fugint de temporades seques que mai acaben. Aqui, es dóna llum, es dona a vida tan fàcilment, com aquesta es perd, a causa de la duresa de la terra, la falta d'aigua, la falta de salud o alguna bala que s'escapa d'alguna ampolla de cachaça, una de les begudes més típiques del brasil i un símbol d'admiració per l'habitant del sertão, que veu en aquest suc de la canya de sucre, barat i amb molt d'alcohol, una manera de passar l'estona i fugir de la rutina. Així, l'home del sertão, que és més pròxim al oest americà que al brasiler de recife, passa l'estona cantant a la cachaça, a aquell amor perdut d'aquell estiu, o al seu cavall. A més a més, l'existència d'antics pobles indígenes a la zona, així com alguns quilombos, poblats creats per esclaus fugitius cent anys enrera, agreugen la situació. I... apart d'això? la presència de traficants i grans cultius de marihuana aumenten la mortalitat a la zona. Així, quilomboras, indígenes, terratinents, traficants i a vegades l'MST, s'alien i s'enfronten en la lluita per la terra.
Doncs, sortint d'Olinda em dirigeixo a Caruru, dues hores a l'Oest on està reunit l'MST de la zona, un dels més forts del Brasil i en plenes jornades de lluita. Per fer-nos una idea, en aquest principi d'any, ja han viscut més de 40 ocupacions. Alla em trobo a Aderval, primer contacte del moviment i primera història interessant, ell, d'uns 50 anys, nascut a pernambuco de jove es va veure obligat a emigrar a Sao Pablo per treballar, i treballar és el que va fer i el que va aprendre durant els anys seguents. Fa uns deu anys l'empresa va fer fallida, va ser quan es va veure obligat a buscar una nova feina... i la va buscar..però no apareixia. Al retornar al Pernambuco natal, es va veure obligat a passar a viure al carrer, a l'estació d'autobusos, on contava els dies que passava en aquesta situació. Unes setmanes més tard entrava en el grup dels sense terra. Avui Aderval és un gran dirigent agrari i és especialista en fitoterapia, la medicina de les plantes de la zona. Fa tres anys, ell també va treure del carrer a Claudio, contacte imprescindible per mi per visitar Santa Conceiçao dos Criollos, terra de ninguêm, on he passat aquests últims dies.
A Caruaru, dirigents es reunien a el centre de formació del moviment que porta el nom de Paolo Freire, decideixen estratègies i noves ocupacions, s'expliquen repressions, i obren les portes a nous dirigents que ajuden a augmentar el moviment. Aqui, van ser assassinades més de deu persones a foc del latifundista.
Cosme, un d'ells, em regala un llibre de fragments de la vida del Che editat pel mateix MST. Serà segur una font d'inspiració i coneixement. He de dir que hi ha algun dels dirigents dels sense terra que sembla patir un excés de poder, però... espero que caigui pel seu propi pes.
De nit, cau el sol i neix la mística, una mena de representació del treball del moviment, passegem sota llum d'antorxa amb un mapa de pernambuco, que es converteix amb un mapa del brasil, que es converteix en un mapa del món. Canten al poble, canten guantanamera, canten... Arribem en una sala on sota una pancarta de obrers del món, uniu-vos, es canten els lemes i himnes del moviment. Massificar, unificar i construir un projecte popular! M'agrada. De nit, es convoca una marxa per l'endemà a les 4 de la matinada... Per recordar que cal seguir caminant.
L'endemà, després de la marxa i de la despedida, tothom marxa amb deures a casa fins a la trobada seguent. Jo, viatjo amb l'autocar massificadissim del moviment, direcció Salgeiro i Santa Conceiçao dos Criollos. L'autocar es converteix en una festa, es creen dos bàndols i s'intercanvien provocacions. Poques vegades havia vist riure tant a la gent! Hores i hores així, rient, bebent cachaça, explicant històries... i així tot un autocar sencer!
Un company de l'MST i jo fem nit a Salgueiro per sortir l'endemà direcció Santa Conceiçao dos Criollos. De matinada, fem uns 20 km de moto taxi que ens deixará a 4 hores a peu del poblat. Això del moto taxi està de conya sempre hi quan tinguis un bon casc que no estigui a punt de caure, i no plogui. Plou, cada gota fa una mica de mal però... pel que fa als ulls no els puc obrir, sort que és poca estona!. Després, agafem les motxiles i ... a caminar!
Una hora, calor.... dues hores... calor... ens perdem... tres hores... calor, hem caminat uns quilòmetres de més... mira! una moto!... fem auto-estop a la moto, sóm tres i dos motxiles, però el motorista diu que una vegada van arribar a ser 5. Clar que era ell i 5 noies!
Ell, ens porta a Canoa, una població, ja indígena en ple sertão on viu. Jo, m'apropo al més gran de tots Didí, que se'm endú pels camps a explicar-me històries d'avantpassats.
Didí m'ensenya el que la seva mare li va ensenyar i mai oblidará, una de les herbes que van haver de menjar en temps de sequera. M'ensenya com ara, en estació de pluges, tot està bonic... i em diu que li ensenyi a pronunciar aquesta paraula que li agrada tant però que no sap dir: INDÌGENA. És curiós ensenyar a pronunciar a un indi, allò que ell és.
Didí, vol que el li faci fotos, això si, lluny de la cachaça. Diu que hem vingut en diumenge, que ell treballa entre setmana i que diumenge es distreu. És injust diu, que siguent tant treballador apareixi en una foto bebent. Té tota la raó.
Continuen els riures i ens conviden a menjar i a veure. Per mi, refresc. Que la cachaça envala a tothom. Després, un home amb barret de cuir ens acompanya amb un ford de fa més de vint anys fins a la "Terra de Ningú": Conceiçao dos Criollos, terra que enfronta descendents d'esclaus amb indígenes i tots ells amb traficants. Conçeiçao és terra de Quilombos, encara que de majoria indígena i amb molta marihuana conreada. Jo, apareixo a Casa de Donha Dita, indígena Atikum, que té un fill dels quilomboras i un altre que es dedica al cultiu verd.
.... però ja m'estic allargant massa així que seguiré explicant això que he viscut quan tingui un altre moment.
Demà, em dirigeixo a Pesqueira on es retrà homenatge a Cacique Chicão, indígena assassinat per pistolers de terratinents fa vuit anys. Una forta abraçada,
uri
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada