Inici i Final

Bones,

Tant si ets nou com si ja has entrat en aquest blog alguna vegada t'explico una mica on t'has posat: Aquest blog busca ser un diari de viatge, de sensacions viscudes al voltant d'un any bàsicament a Brasil i Colòmbia però també a altres punts del continent. Un viatge realitzat des del març de 2006 fins el març de 2007.

Moltes coses han canviat.... si, jo també. Ara sóc de nou a casa agafant forces i preparant nous projectes.

Molts dels textos i fotografies que hi veuràs eren escrits i retocats ràpidament durant el mateix viage aixi que no siguis molt exigent amb els resultats.

Avui queden lluny els campaments dels camperols sense terra al brasil, la convivència amb els nens i nenes de carrer a Fortaleza, la grandesa de l'amazònia, les comunitats colombianes en resistència o la forma d'entendre la vida Boliviana. Queden molt lluny. He intentat ajuntar el món occidental amb el llatinoamericà però no és fàcil. La corrent de pensament majoritari occidental és molt forta. Dins meu queden però gran quantitat d'experiències i resistències viscudes i l'haver compartit i conviscut amb gent extraordinària, digne i humil que lluita per un demà millor en alguns dels racons més bonics del continent. Ja formen part de mi.

Suposo que continuaré viatjant. Personalment crec que necesito, de tant en tant, descontaminar-me de la rutina, d'un sistema de valors erroni, dels mil i un perjudicis que dia a dia acumulem, necessito ampliar la meva consciència i fer-la més àmplia, veure d'aprop tan els paissatges més bonics com les situacions més dures, assenyalar l'alienació que genera el capitalisme més ferotge i els seus efectes arreu on arriba i assenyalar que no hi ha una sola i eurocèntrica manera de viure. És una necessitat. A més, a fotografia m'empeny a seguir caminant, coneixent, presenciant i comunicant. Comunicar allò que et mou i et commou, d'això tracta la fotografia, i poques coses m'han commogut tant com les experiències que he viscut a fora.

Richard Kapusinsky, un dels més grans fotoperiodistes que mai han existit ho definia "no sé que ens guia, però sé que desitgem seguir aquest camí".

En fi.... de moment aquest blog ja s'ha acabat. Si és la primera vegada que hi entres sigues benvingut/da. Pots començar per baix i acabar a la part més alta. Si ja hi has entrat alguna vegada doncs benvingut/da de nou. Estic molt agraït amb l'interés que ha generat el blog entre vosaltres.

En fi... suposo que hi haurà nous textos, nous viatges, nous blogs, noves fotografies.... i d'una forma o altra ja en seràs informat.

Aprofito per saludar-te,
una abraçada,
Uri

PD1. Si ho desitgeu podeu contactar amb mi a la direcció de correu oriol2n@hotmail.com
PD2. Si encara us queden ganes de llegir quelcom podeu visitar un petit recull de textos i reflexions interessants. http://uritextos.blogspot.com/

PD3. Podeu veure el meu nou blog fotogràfic, ben diferent a aquest per les circumstàncies, a http://www.oriolsegon.blogspot.com

Operació tornada, aterratge forçós.

Selva de Guamocó, COLOMBIA

paraules de Neruda,

i com deia el gran Neruda,
"Es difícil florecer, en el desierto de la sal."

En un món tan competitiu i individualista com aquest, nedar a contracorrent no és gens fàcil.

...la tornada!

Si! és cert, ja torno a ser per Manresa.
Una mica abans i per sorpresa he aparescut per caseta.
Avui fa poc més d' un any que marxava... i ja he tornat.
Suposo que aquest mes serà el mes del no ho sé... i suposo que l'aterratge a la ciutat serà en certa manera forçós. Ja es veurà.
Gràcies a tots aquells que heu anat seguint els meus passos a través d'aquesta web. M'heu fet molt feliç.
Espero poc a poc anar-me retrobant amb vosaltres, adaptar-me a la vida de casa i passar-m'ho molt bé editant el material,


abraçades,
uri
pd. conservaré aquest espai online per continuar reflexionant i penjant-hi fotos del viatge,
i anunciar-hi les exposicions o projeccions del material, una vegada estigui editat....
espero que de tant en tant encara hi aneu fent una ullada,

gràcies, de veritat!

val un Potosí,

Potosí, la muntanya que menja homes.

Una de les coses que més m’ha impactat de les que he pogut veure i viure d’aprop ultimament és sens dubte la visita a la ciutat minera de Potosí, la segona ciutat més alta del món, punt de mira de la colònia espanyola “en sus años mozos”.

Recordeu la frase, esto vale un Potosí? Més de 400 anys d’explotació i el Cerro Rico de la ciutat segueix escupint plata, zinc i altres minerals, però també precarietat en tots els seus sentits.

Aquest cerro, aquesta muntanya ha rendit tanta plata que (i ja ho deien els colonitzadors) s’hagués pogut construir un pont del mineral entre la ciutat i l’españa explotadora. Hi ha qui dubta i considera que això es poc menys que una exageració, qui coneix bé la història de la ciutat mineral no dubta però que es podria construir un pont amb els ossos de tots aquells que han deixat la vida als intestins de la muntanya.

Les xifres parlen per si soles, es calcula que uns 6 Millons d’indígenes han deixat la pell al cerro, ja sigui per desploms, contaminació pulmonar, o perquè simplement no han aguantat les condicions laborals properes a l’esclavitud recentment pero volcades a l’esclavitud fa tansols algunes dècades. No s’han de despreciar tampoc els més de dos millons d’esclaus africans que van morir-hi també de malaltia o al no acostumar-se ni al terreny. Els pocs que van sobreviure els van posar a treballar l’indispensable planta de coca a comunitats properes a La Paz.Junts sumen més de 8 millons de víctimes mortals.

La fulla de coca es clau en aquest país i mereix una atenció especial. Per l’indígena aquesta fulla es sagrada i de cap manera pot ser demonitzada i vinculada directament amb la cocaïna. La fulla de coca es mascada constantment per tot treballador bolivià, pel camperol i pel miner, i li dona la força per treballar, li amaga la gana i li apropa l’esperit a pacha-mama, la mare terra, a qui ofereix unes fulles en forma de paga a la terra. La coca mascada o en forma de infusió, es troba en tots i cadascun dels racons de Bolívia, i té una importància incomprensible per la majoria dels bolivians. A ells ara, els diuen que aquesta fulla milenaria i sagrada que tant els ha ajudat, no es per res mes que per processar la cocaïna que en la seva majoria es consumeix a milers de quilòmetres de les seves terres. L’estrategia de l’imperi occidental no passa desaparcebuda pels bolivians.

El miner, abans de treballar, comparteix la fulla de coca, l’esmorzar i l’alcohol amb els seus. Sense la coca no es treballa i l’alcohol els ajuda a aguantar el fred i els gasos de l’interior. Aquest alcohol peró te una peculiaritat vinculada a una creença, normalment es tracta d’alcohol de 96 graus, doncs si volen que la terra els doni mineral pur, han de consumir l’alcohol de la mateixa puresa. A més, milers de treballadors infantils exploten el cerro. Una muntanya on encara avui en dia, hi treballen m{es de 10000 persones diàriament ja sigui a pic i pala o gràcies a la dinamita que pot ser comprada lliurement en els mercats de la ciutat. En fi, un, en passejar-se per aquestes terres no pot deixar de sorprendre's i de sentir l’obscur passat, el no gaire millor present i l’incert futur que despunta per tot arreu.

Barbàrie es la llavor que van sembrar els colonitzadors i difícil sentir l’esperança.

aprofitant els úlims moments per Bolívia,

Bolivia és un pais interessantéssim i altament recomanat que sembla despertar-se del malson etern de l’explotacio occidental.

Soc a la Paz, aquesta ciutat a 4000 metres té un munt d'atractius: el seu mercat de l’alto (on es pot trobar de tot al preu de poc o res) els colors del mercat i els teixits, milers de dones amb nens a l’esquena suportats per una tela, els enllustradors de sabates vestits amb pasamuntanyes.... realment es de les ciutats que mes m’han captivat.
Aixi doncs estic disfrutant dels ultims dies a Bolívia, doncs demá m’espera el vol que a través de la llarga escala de La paz-Santa Cruz-Asunción-Sao Paulo, em portara a la Cidade Maravilhosa, punt d’inici i de final del viatge. Era un viatge que tenia previst fer per terra, però degut a les inundacions que ha provocat el fenòmen del niño al pais, l’hauré de fer via aèrea.
Una forta abraçada i fins aviat,
uri

L'increible salar de Uyuni

buff!

Tres dies més per Bolívia, tres dies pel salar d'Uyuni,

sens dubte un dels punts més màgics i bonics on he estat mai,

sincerament: Impressionant!

Veure el contrast de l'horitzó blanc de sal natural amb l'impacable blau del cel,

banyar-se en unes termes naturals a més de 4000 metres, amb unes vistes espectaculars,

Veure la combinació de muntanyes àrides ocres i vermelloses, amb el blau verd dels llacs que les rodejen,

passejar entre sortidors de vapor volcànics,

recórrer 800 quilòmetres entre llames i flamencs,

posar un peu a Xile,

en fi, és increible trobar en tant poc temps i espai tanta esplandor de la naturalesa,

aviat enviaré algunes de les fotos,

una abraçada,

uri

miners de l'or de colombia

...

...mirades

guamocó, colòmbia, mineria artesanal de l'or

Bolívia,

BOLÍVIA,
terra màgica,
cels, colors, fred,

La Paz, ciutat interessant,
...
bones experiències i bona companyia,

Evidentment m'encantaría aprofunditzar en aquest país,
el temps és ara una limitació,
fortes abraçades a un mes de la tornada,
uri

més colombia rural

regió amb fort bloqueig econòmic a la zona de guamocó, colombia

dins la mina, treballador de les mines d'or de guamocó, colombia

silencis

...ho sé, ja no són tantes les paraules que escric, tantes les fotografies que publico...
imagino que estic viatjant més ràpid de costum...
que són moltes les circumstàncies que he viscut, algunes de les quals he digerit, d'altres estic digerint...i d'altres em tocarà digerir,
a més, estic començant a tancar el cercle, poc a poc tornant camí de casa,
em sento bé,
de fet, sempre he buscat que aquest espai fos quelcom espontani,
i... quan les paraules no surten, no surten.
...
però tard o d'hora sortiran,
...
pd: evidentment machu pichu i les gents amb qui he coincidit des de la sortida de colòmbia han estat també impressionants,
...
abraçades,
uri

comunitats afrocolombianes de guamocó

el demà....

treballadors de la mineria aurífera a Colòmbia

mans treballadores

..les mans mineres, treballadores. Comunitats mineres de guamocó, serrania de san lucas.

Recordant i trobant a faltar Colòmbia i les seves gents.

colombia afro

ja arriben les primeres fotos de colombia!

mes amazonia

machu pichu.

Dem[a al mat'i, a primera hora, emprendre cam'i cap al m[agic punt del Machu Pichu
amb el present record de l-ingrid.

Us escric ben aviat,
pd> proximament arribaran les fotos i algunes de les reflexions d-aquest pa'is.

per fi, des de Peru,

Són ja una desena els dies que passejo per Peru,

un país que m'està acollint molt bé,

Crec que el que més m'està agradant són els contrastos que es veuen per tot arreu, la riquesa de les cultures andines, els seus teixits i les seves llengues.... i la atmòsfera màgica de les seves terres.

Fins ara he tingut l'oportunitat de visitar les ruines dels voltatnts de trujillo, els temples de Chan Chan i la Huaca del Sol, i les ruines de Chavin. Impressionant.

És una sensació molt agradable deixar-se portar per les ciutats milenaries fetes de fang i pedra i tractar d'entendre la seva simbologia. En totes les cultures elements com el jaguar, la serp i el còndor són recurrents. Personalment, m'encanta la dualitat sota la cual entenien la vida... el dia i la nit, el foc i l'aigua, el blanc i el negre... Evidentment he maleït la colonització una i altra vegada.

Tot i això, el que més m'ha agradat han estat els dies d'estada als voltants de Huaraz, la cordillera blanca, on he tingut el privilegi de fer-hi un petit trekking.... caminar i caminar i caminar... fins arribar per sobre dels 4700 metres (sense cap tipus de vista (tansols neu)jj)... als voltants, desenes de cims glaçats per sobre dels 6000...., aparentment no es veia res, però, que bonic va ser despertar amb mitja horeta de la primera llum càlida del dia que il·luminava els cims nevats.

Diguem que la natura va oferir el seu espectacle i a nosaltres ens va tocar contemplar-lo, i en aquests moments vaig poder sentir que havia valgut molt la pena sentir fred, humitat, cansament. L'esforç a més sempre ajuda a valorar les coses. Sóm estranys els humans,

Ara sóc a Lima, aqui començo a redescobrir el llegat del Marc, que va viure aqui un bon temps i, de l'Ingrid, que ens va deixar en terres peruanes.

Aviat viatjaré cap al Cuzco de Machu Pichu i la Vall Sagrada,

estic també pendent de posar al blog alguna foto nova

una forta abraçada,

uri

cap a Peru

per sort la càmera ja funciona (tot i que no al 100%), i avui al vespre emprenc viatge en direcció peru,
una abraçada,

caminant

Quito, la capital d'Equador, és una ciutat molt interessant. El centre històric, els seus mercats, les seves gents, i la gran varietat cultural que ofereix el país. Aqui, he tingut el plaer de compartir bons moments amb equatorians i no tan equatorians.

Compartir la fotografia amb Gato, les ganes de canvi amb l'Arnau, l'Aida, l'Angi... contactar els familiars del Roberto, ha valgut molt la pena.

Després de la tensió colombiana, m'he relaxat una mica en aquesta ciutat.

Les diferencies culturals i socials són abismals, i el país, després de desenes de presidents corruptes sembla deixar-se portar per l'esperança de Correa, que com a mínim proposa certs canvis socials.

Concient de que els dos mesos que em queden abarcaràn tansols per conèixer molt superficialment Equador, Peru, Bolívia... tocarà aviat sortir de Quito per continuar. Potser ja rumb a Peru, potser amb alguna parada equatoriana a les comunitats indígenes del Páramo.

sigui com sigui caminant,

una forta abraçada,

uri

amazonia, brasil, comunitat mirapinima

ruines de san agustin, sud de colombia

la tristesa, la tendresa i la saviesa als ulls

...

després de superar més de 12 controls de l'exèrcit, al travessar en camió els camins muntanyosos la serralada selvàtica del Putumayo, actual zona en conflicte obert, em dirigeixo a Equador.

Deixo enrera doncs, Colòmbia, els seus retens militars, l'amabilitat de la seva gent, la tensió de viure en un país on la guerra de baixa intensitat és menys visible que tangible.

...

després de gairebé 24 hores llargues de tot tipus de transports, arribo a Otavalo, ja dins d'equador. Otavalo és un poble on la tradició indígena segueix vigent. Gent baixeta amb un accent estrany o una llengua completament diferent (el quichua), les galtes vermelles, carregats de nens o de sacs a l'esquena, i amb uns vestits preciosos.

Els indígenes d'otavalo semblen tenir tota la tristesa, la tendresa i la saviesa del món en els seus ulls. M'encanten.

...tornaré a Colòmbia

...
tornaré a Colòmbia,
aquest país m'ha marcat, m'ha ensenyat massa.
amb les seves gents i comunitats, caminant.
Colòmbia com un amic incòmode,
potser gens fàcil,
però com un amic impossible abandornar-lo per sempre....
és aqui on he après que la dignitat no es compra, no es ven.
si es té, si existeix, preval sobre totes les coses.
aqui he après que la neutralitat, que tants judicis produeix, no és més que el fàcil punt de vista del sector acomodat de la població, que veu i viu la realitat amb el filtre polaritzat de l'estat del benestar,
...entendre, comprendre, compartir, és apropar-se, tocar, sentir, mullar-se...
...la neutralitat, en un règim de seguretat democràtica com el colombià no és més que complicitat.

Aqui és on he vist confosa, superficial, irresponsable, la societat occidental que tant ens mareja.

Aqui he après a compartir, comprendre i saber que signifiquen les paraules compromís, alruisme, resistència, company, conciència, demà.

Colòmbia m'ha acollit i m'ha ensenyat, però ara toca seguir, mica en mica, el camí de tornada. Estimo Colòmbia. Aviat arribaré a Ecuador.

...mica en mica emprendré el retorn cap a Rio de Janeiro des d'on a finals de març sortirà el vol que em tornarà a casa...

impunidad

"En Colombia, de cada 100 crímenes, 97 quedan impunes"
La amnesia y la impunidad se mezclan para hablar de democracia y seguridad.

plaza de bolívar, bogotà

plaza de bolívar, bogotà, setembre 2006

comunitat mirapinima, rio negro, brasil

amazonia, comunitat mirapinima, rio negro, brasil

amazonia, comunitat mirapinima, rio negro, brasil

parets de sao luis, brasil

amazones, rio negro, brasil

el mirall, rio negro, amazones, brasil

belem, brasil

amazonia brasilera

nadal a colombia

Primer de tot,

donar-vos les gràcies per ser com sou, per d'una o altra manera ser especials per mi.

desitjar-vos un bon nadal, d'aprofitar d'aquesta època de l'any vestida sovint d'hipocresia, el contacte amb l'amic, amb la família... dedicar temps a valorar el que tenim.

dedicar temps a escoltar-nos a nosaltres mateixos per dirigir les nostres vides en la direcció dels nostres somnis, dedicar temps per agafar conciència global, dedicar temps a prescindir cada cop més de la riquesa material que tanta pobresa ens crea i crea arreu. ¿qui ha dit que aixo és fàcil?...

Aqui Colòmbia el panorama és diferent, sé que les meves paraules ara tenen un altre discurs, i que potser sonen lluny de la quotidianitat manresana. Aqui, tot ocorre en un entorn de trascendència al qual no estem acostumats. És aqui on he après de l'esforç de la gent que renuncia a privilegis personals en benefici de projectes comunitaris.

així doncs, des de llatinoamèrica...

terra d'abusos, terra de llavors,

terra de pobresa, terra de dignitat,

terra de lluita diària i constant,

terra d'una esperança que respon més a la voluntat de continuar que a les possibilitats de millora....

escola d'humanitats,

una forta abraçada colombiana,

molta sort a tots i que aquest nadal i aquest any nou ens dugui més conciència i ens apropi més a nosaltres mateixos, al nostre camí.-

;)

nadal

a tots aquells que heu cregut en aquest projecte,
a tots aquells que a través de comentaris em seguiu donant forces i motius per continuar,
a tots aquells amb qui he compartit lluites, abraçades, felicitat.
...
des de Colòmbia, més lluny de casa, però més a prop de mi mateix, us desitjo un gran nadal.
Amb un xic de melancolia i molta energia aprofito per dir-vos que us estimo,
i desitjar-vos que aquest any vinent ens dugui moltes més experiències, molta més conciència i moltes més ganes de viure.

Una fortissima abraçada colombiana,
uri

guamocó

Vint dies lluny de la civilització, vint dies de gira per la zona de guamocó, principal zona potencial de mineria aurífera de Colómbia i d'Amèrica Llatina, on fins ara, l'estat tansols hi té presència en forma d'exèrcit o paramilitarisme, i on la insurgència encara té cert control del territori.

El repte: acompanyar a el treball de la ACVC (associació camperola la qual donem suport) en les seves jornades de reconeixament, diagnòsi, organització, capacitació i formació a la població artesanal minera i camperola, castigada per la història i desemparada pels governants. Vint dies en vuit diferents poblacions al llarg de tota la serranía. Vint dies inoblidables.

Tota una escala de sensacions, d'experiències, d'aprenantatge i de conciència que és ben difícil de comunicar. Mica en mica tractaré de transmetre'n una petita part.

Arribar a indrets remots com aquest és ja de per si, una gran experiència...
l'entrada, des de Bogotá 10 hores fins a Barranca Bermeja, i des d'alli, unes 5 hores en lanxa rápida fins a Santa Rosa, tres hores de camió, dues de canoa, i dos dies caminant, en jornades de fins a 16 hores. Així de complex és l'accés a la serralada muntanyosa i selvàtica de guamocó, preciosa, imponent, histórica.

Guamocó, antiga terra indígena castigada per la seva gran riquesa d'or, sembla haver perdut l'esperança o l'oportunitat de viure des que fa centenars d'anys van arribar els nostres avantpassats espanyols i van esclavitzar comunitats indígenes per extreure el mineral. Per fer-nos-en una idea, l'antiga ciutat de guamocó al mig de la selva era habitada per milers d'indígenes, posteriorment explotats. Encara ara troben figures d'or dels antics, utilitzades per la comunicació amb les divinitats.

Avui és ocupada per uns pocs milers de miners artesanals, que, a pic i pala caven mines; o filtren la sorra dels llits dels rius en busca de fortuna o, molt menys que això, supervivència.
Mines amb unes condicions laborals nules, on treballen des dels més xics fins als més grans, sota la terra, sobre el llit del riu. Són llargues les jornades, dura la humitat o la falta d'aire de la mina i alta la toxicitat dels productes que utilitzen, tals com mercuri i cianur, per separar l'or de la resta de materials. Ells, conviuen en cases de fusta i sostres de plàstic, oblidats per l'estat però no per les multinacionals, que preparen el terreny en formes de lleis favorables per tal de desplaçar a la comunitat minera i tenir més facilitats en l'explotació de la zona. Comprovat està que qui ha escrit la legislació minera té vincles directes amb Kedadha, una empresa que ha solicitat drets d'extracció i explotació minera a una tercera part de Colòmbia. Així, els petits i pobres miners legítims propietaris de l'àrea, veuen imposible registrar al seu nom les mines, mentre buits legals deixen la terra a les mans d'estrangers amb precedents angoixants en quant a violacions sistemàtiques dels drets humans.

Poblats sense escola, sense medicines, sense punts de salut, la majoría sense professor. Poblats formats per gent de totes les procedències hagudes i per haver de Colòmbia, degut al desplaçament en èpoques de gran violència. Poblats on la malària, el tifus, la lesmaniasis, els parásits, els dolors musculars i les malalties derivades del mercuri i el cianur, acaben amb la vida dels habitants a compta gotes.

"Estamos montados sobre la riqueza pero somos pobres" comenta un d'ells, i no li falta raó.

... continuará.

i ara...

... aqui a Colòmbia tot corre en la trascendència...
Ara si, me'n estic adonant, no desconeto... tribunal dels pobles... visita a la regió... xerrada sobre... el teatre sobre... realment tinc poc temps per descansar. Davant tinc dos nous projectes, el primer, pujar a la regió des del dia 30 de novembre fins el 20 o el 22 de desembre, acompanyant un grup de reconeixement a la Serranía de San Lucas, zona minera per excel·lència. Per altra banda, tinc ganes de conèixer de prop Ciudad Bolívar i Altos de Cazucá, zones urbanes que han crescut arran del desplaçament, des dels anys 50, i on es viuen alts índex de pobresa, violència i reclutament paramilitar; i on arriben diàriament unes 40 persones que han de sortir de les seves terres forçosament.

Em sento bé i estic rodejat de gent bona i interessant,
una forta abraçada,
uri

perifèria de bogotà

Tribunal Permanent dels Pobles de Medellín

El Tribunal Permanent dels Pobles és un tribunal moral que neix degut a l'assimetria entre la justícia social i la justícia corrupta i dirigida a interessos gubernamentals a la qual ja estem acostumats. Si ens endinsem en el context colombià veurem que tansols un 3% dels crims contra la humanitat (i hi ha qui indica que aquesta xifra no abarcaria ni l'1%) són jutjats i condemnats. El paper dels jutges del tribunal és difondre els judicis morals a la societat per tal de discutir els canals i mecanismes de justícia actuals.

Aquest cap de setmana el TPP ha estat a Medellín, i hi hem tingut la sort de poder-hi assistir. Si en el tribunal passat va ser el torn del judici moral a Nestlé i Cocacola, per desenes de crims contra la humanitat, assassinat de sindicalistes... aquest ha estat el torn de les multinacionals de la mineria amb altíssims interessos a Colòmbia i pitjors costos per la població civil, camperola, indígenes i comunitats afrocolombianes.

Cal dir que Colòmbia és un dels païssos del món amb més riquesa mineral. Les reserves d'or i carbó colombianes estan en el punt de mira de les grans nacionals com Anglo Gold Ashanti, Frontino Goldmines, Glencore, Cerrejón, Muriel....

Des del punt de vista dels dirigents de les grans empreses de l'extracció tot són xifres, beneficis a conquerir i mà d'obra barata. Darrera aquestes xifres deixen com a víctimes a millons de famílies. Tansols en el petit departament del Sud de Bolívar, en l'última década hi ha hagut més de 57000 desplaçats, 333 execucions, 88 cassos de tortura i més de 80 desaparicions forçades. Amb el que portem d'any, més de 220 joves assassinats aquest any per negar-se a colaborar amb els interessos de les transnacionals. O pitjor és l'afectació irreversible a comunitats afro-indígenes desplaçades i obligades a veure com les seves tradicions ancestrals es perden per sempre.

Aquestes grans companyies que parlen en nom del desenvolupament, arriben a les regions anunciant que la qualitat de vida de la població civil millorarà, però deixen rera el seu part, mort, desolació, desesperança i desplaçament. Tansols una companyia aurífera té els drets d'exploració i explotació sobre el 35% de les terres colombianes.... i, discutint l'irreal, manipulador i violent punt de vista de la immensa majoria dels mitjans de desinformació sobre el conflicte, en solapar els mapes colombians de recursos naturals, el de presència de les companyies transnacionals, el de presència de grups paramilitars, el de presència posterior de l'exèrcit i, per acabar, el de població civil desplaçada (2M de desplaçats interns) com per acte de màgia els mapes se sobreposen a la perfecció. De nou tot indica doncs que la guerrilla i el narcotràfic són un pretext per mantenir la violenta estratègia d'augmentar la tensió i els actors armats per tal d'obtenir el control sobre terres riques en recursos naturals que de una altra vegada empobrirant el pobre i enriquirant el ric.

Crec que tots hauriem de fer l'exercici de pensar interiorment que significa desenvolupament. Si el desenvolupament que entén la nostra societat no és tansols desenvolupament tecnològic amb alts costos per poblacions ja de per si maltractades, i si el desenvolupament real no és, doncs, que els antics propietaris de les terres les puguin seguir conreant, que el medi ambient no es vegi afectat per la mà de l'home, i que les sàbies i antigues culutres ancestrals puguin ensenyar-nos de l'escència humana sostenible.

Al tribunal hem escoltat el testimoni de la barbàrie d'una mare. Per tal de sembrar terror i crear precedent, els paramilitars van violar a la seva filla i, posteriorment, la van tallar a trossos. Hem escoltat com comunitats senceres han hagut de marxar de llocs ancestrals per afectacions respiratòries gravíssimes i també hem escoltat el testimoni de massacres de desenes de persones. I tot i així, la mare, les comunitats i el supervivents decideixen combatre la por i l'individualisme i seguir treballant en lluita en mecanismes de resistència. Tot un exemple de vida.

Ja per acabar, cito alguns dels exemples de crims comesos per les grans transnacionals de la mineria i els seus súbdits.

Crims comesos per les Multinacionals, els paramilitars financiats per elles, governants al seu servei i l'exèrcit obeïnt ordres d'aquests últims:

· Amenaça i assassinat selectiu i indiscriminat de sindicalistes, camperols i comunitats afroindígenes, comunitats desplaçades, periodistes, grups de drets humans...
· Atemptats a seus sindicals. Destrucció d'arxius.
· Acomiadaments massius i selectius.
· Atemtats contra la llibertat sindical. Desaparició forçada de sindicats.
· Canvis legislatiu al servei de les transnacionals.
· Greus agressions al medi ambient.
· Utilitzar els canals de poder per evitar o rebaixar el pagament d'impostos.
· Tráfic d'influències.
· Garantitzar la impunitat dels crims de guerra.
· Tancament estudiat de bens públics per fomentar el desplaçament.
· No respectar zones de reserva indígena i els seus llocs sagrats.
· Atacar directament la diversitat étnica del poble colombià.
· Desplaçament forçat de comunitats.
· Afectació de malalties respiratòries, intestinals, deformacions, tumors, dermatològiques, de la vista i psicològiques a població civil.
· Pressió i amenaça a metges per canviar les estadístiques d'afectació de salut a la mateixa població civil.
· Voluntat de canviar el curs natural de rius.
· Impactes socials.
· Generar pobresa a la pobresa.
· Agreujants de sequera.
· Control per part de l'exèrcit i grups paramilitars.
· Masacres.
· 97% d'impunitat.
· Contràriament a l'anunciat, augment de l'index d'atur.
· Contaminació acústica a pobles indígenes.
· Desplaçament d'espècies.
· Pèrdua de les arrels i elements culturals per part de la població afroindígena.
· Crema de cementiris, i poblacions senceres.
· Abandonament estatal: no enviar professors, metges ni fomentar els recursos energètics bàsics.
· Visites selectives del benestar familiar gubernamental just el dia després de ser agredits per tal d'amenaçar a les famílies de perdre els fills en el cas que decideixin continuar en zones d'interès transnacional.
· Violacions de dret a la privacitat.
· Detencions i retencions infundades de líders i comunitats.
· Prohibició de costums ancestrals.
· Genocidis i intents de genocidi a comunitats afro-indígenes.
· Saqueig.
· Financiació de grups paramilitars.
· Participació de l'exèrcit en l'estratègia paramilitar.
· Usurpació de territoris utilitzant la repressió.
· Contaminació del llits del riu.
· Negació del dret de registrar bens materials o d'extracció a població civil.
· Fomentació de la por i el narcotràfic.
· Tortures.
· Reclutament forçat, també a menors d'edat.

Podem tancar els ulls,
tansols depèn de nosaltres.
"El otro soy yo".

...viatjant per colòmbia

marc, fotografiant

edificis, bogotà

bogotà, universitat nacional

dignitat

Ja fa molt de temps des que vaig escriure des de Venezuela per última vegada...

després de molta paciència el visat va arribar i... a treballar!
Ha estat un mes intenssíssim en que en els 31 dies he dormit en més de 17 diferents llocs. Avui he arribat d'aquestes jornades d'acompanyament al nord-est antioqueny, on he après moltíssim.

És cert que últimament escric poc o menys... potser és perquè interiorment busco conclusions que no em veig capaç d'endevinar, a més, el temps ha estat escàs en aquest últim període. He estat a la colòmbia profunda... ben profunda... ens hem endinsat en una gira d'observació al conflicte, a les comunitats amenaçades i històricament maltractades per la violència, que ens ha portat a recórrer, durant nou intensissims dies de mula enmig de la selva, per una de les regions més castigades del país. Un panorama desolador, però en lluita, en resistència, en esperança. Les estratègies de governs, grups paramilitars, militars i les grans empreses de l'or i l'urani que venen assassinant, torturant, cremant vivendes, cobrant impostos altíssims, i empobrint la pobresa. Posant la por al cos dels camperols civils, les verdaderes víctimes del conflicte. Una població civil que l'única presència estatal que percep és l'enviament sistemàtic de l'exèrcit amb desenes de precedents d'abusos d'autoritat i que es mou en el camí de l'atrocitat en busca de xifres que donin credibilitat a la política d'enfrontament directe contra les guerrilla (entenent també com a guerrilla a desenes de camperols i gent que simplement cal eliminar del mapa) que està duent a terme el president Uribe. Escoles sense professors, cases buides, escassíssims recursos en salut... La problemàtica política i la social esdevenen una de sola.


Diuen que la guerrilla narco-terrorista és l'arrel principal del conflicte però al nord-est d'Antioquia no hi ha cultius de coca i el conflicte és en escència el mateix. És l'estat i els seus amics imperialistes, narcotraficants i paramilitars, els que controlen l'immensa majoria de la droga i el seu transcurs, i que utilitzen estratègies militars i paramilitars per desplaçar els camperols per facilitar l'accés a les terres riques a les principals empreses mundials d'estracció d'or, petroli, i altres matèries primes. Estats Units ajuda econòmica i miltarment al règim uribista i a canvi aquest facilita l'entrada als grans grups econòmics, un pacte rodó amb la màscara de Plan Colòmbia per l'erradicació dels cultius de coca al país. Malgrat aquest, les xifres parlen per si soles i inciten a desconfiar, la producció de cocaïna ha augmentat en l'exercici del pacte. El Plan Colòmbia inclou a més una ajuda diària per part dels EUA de 2.5 millons de dòlars i el suport en fumigacions de cultius ilegals. Varis companys han pogut observar com aquestes fumigacions realitzades amb glisolfat, contaminen aigues i llits del riu, però el què és pitjor, més que atacar directament a la coca ho fant a la yuca, el maiz i l'arròs, amb proporcions superiors a 4 camps de menjar per cada un camp de coca fumigada. Una vegada més una estratègia per desplaçar a la població civil dels principals punts geostratègics colombians. Cal considerar que Colòmbia és un país de gran riquesa natural tant a la superfície com al subsòl cosa que l'ha condemnat a veure's immers a una problemàtica que vé arrossegant des de fa ja desenes d'anys de gran control neoliberal amb influència directa dels mateixos Estats Units, i el seu grup d'intelgència, la CIA. Actualment fins i tot el mateix estat s'està veient obligat a cometre autoatemtats per tal de vincular a la guerrilla amb el terrorisme internacional i treure al conflicte l'etiqueta de guerra interna per posar-hi, en el seu lloc, la de lluita de l'estat contra el terrorisme i entrar així en el nou ordre mundial. A més, per citar un exemple, durant les últimes dècades s'han assassinat entre tres i cinc mil líders d'un sol partit polític, la UP, que estava agafant gran força en l'oposició. Un país on s'eliminen sistemàticament els sindicalistes, els líders camperols i tot el que soni a debatre el punt de vista dels mandataris és acusat de colaborar amb la guerrilla i sovint desaparegut. Un país amb més de 2 millons de desplaçats interns.

A la regió de treball la situació és complicada però als internacionals, que acompanyem de diverses maneres a comunitats amenaçades ens respecten com a tals. A les terres camperoles, la presència d'internacionals els allibera de pors molt interioritzades i els ajuda a auto-organitzar-se de nou. Sempre ens reben amb un plat d'arròs i quelcom per beure. Ens tracten molt bé i ens fan sentir realment útils. A més, la presència d'observadors disuadeix en bona part els abusos de poder per part de les autoritats. No correm riscos molt elevats i el treball té la recompensa de la gratitud de la població camperola.

Empapant-me doncs de dignitat colombiana,
una abraçada,
uri

més brasil fotogràfic

I com que el desordre ja és habitual en aquesta pàgina, poso alguna fotografia més del Brasil.

...el telefèric de mèrida fins a 4765m

pluja a l'autobus

....quilòmetres i quilòmetres...

...v e n e z u e l a ...

Estic a Mèrida, ciutat de Venezuela.
Després de passar uns dies amb el Marc i la Mònica compartint viatges i experiències, i visitant la sorprenent ciutat de Medellín, plena de cultura i vida als seus carrers; la bonica ciutat de Cartagena i el decadent Carib colombià de Santa Marta i Taganga, ahir vaig arribar a Venezuela per aconseguir un visat de cooperació imprescindible per endinsar-me a la regió colombiana per participar amb la ong.
Les autoritats colombianes, concients del treball de fons que esta fent l'organització IPO acompanyant comunitats amenacades a Colòmbia s'han proposat fer la vida impossible a l'entitat i pel moment es neguen a entregar-me el visat abans de vuit dies, tenint en compte que un tràmit com aquest normalment sol tardar entre un i dos dies. Ara per ara, cal esperar, doncs, a Mérida.
Mèrida és una ciutat andina venecolana molt interessant. Té uns 300.000 habitants i esta situada per sobre els 1500 metres d'alcada. Avui per exemple he aprofitat l'oportunitat de pujar en el telefèric més llarg i alt del món que m'ha transportat fins a una sorprenent altura de 4765metres! He de confessar que si la vista sobre els 4200 era espectacular, a partir d'aquesta alcada tot s'ha empapat de boira evitant cap perspectiva! Tot i així ha valgut la pena. Amb el poc temps que porto el país, tansols puc dir que Venezuela sorprèn pel chavisme que es respira arreu així com per els antics cotxes americans que circulen pels seus carrers, cotxes llargs, amples, amb més de 30 anys d'història, que donen a l'atmòsfera un clima peculiar.
Caldrà doncs, esperar aqui als tràmits del consulat. Una oportunitat per descobrir en pocs dies una petita part de la Venezuela, una bonica i desconeguda part andina en plena campanya electoral nacional.
Com sempre, seguiré informant,
Una forta abracada,

que tal Venezuela?

amics

Dos amics ja fa gairebé un any que són fora de Manresa, de viatge, coneixent les relitats llatinoamericanes més desafavorides des del sur dels Estats Units fins al sur del continent americà. Ells són la Mónica i el Marc, amb qui de nou compartiré uns dies a Colòmbia. Quina sort poder coincidir!. Serà segur una experiència molt enriquidora! Serà increible! Com sempre, ja aniré explicant. Una abraçada des d'aquest gran país!

.... la seva web és: http://abyayala.info/

....treball de camp

Tot va molt bé per Colòmbia. Crec que estic creixent i aprenent molt.
De moment estic en procés de formació per part de l'ong IPO (d'Observació Internacional al conflicte), empapant-me d'injustícies però també de dignitats i de gent espectacular que diàriament s'ofereix per millorar la cituació actual. Mestres.
Així que entengui millor les circumstàncies que viuen milers de colombians escriuré.
Ara per ara ja he visitat una part de la regió on treballarem per conèixer d'aprop la problemàtica dels camperols. En aquest cas es tractava d'acompanyar una brigada d'estudiants de medicina que estaven fent un diagnòsi de l'estat de salut a la regió per tal d'apuntar quins materials hauran d'aportar i quines malalties hauràn d'enfrontar-se els metges venezolans que ajudaran a la comunitat a primers de desembre.
Són moltes experiències les viscudes que prometo anar compartint més endavant,
una abraçada,

noite

uns mesets per Colòmbia

Passen els dies a Colòmbia. No sé que té aquest país però atrau molt. De fet, tenia pensat passar-hi entre deu i quinze dies i de moment ja m'hi he vinculat fins nadal.

Després de mig any de viatge, de veure causes i les conseqüències, de disfrutar de la realitat de l'Amèrica Llatina, però també analitzar-la, de nou arriba l'hora de passar a la pràctica. Ja fa uns dies que estic treballant amb l'ong IPO, Observatori Internacional per la Pau. Ells realitzen acompanyament internacional a comunitats i líders en fase d'autodeterminació. Això es tradueix a que aprofiten els beneficis de ser internacional per evitar abusos d'autoritat i violacions sistemàtiques dels drets humans per part de l'exèrcit i els grups paramilitars a la regió on treballen. A més, acompanyen el treball amb formació, denúncia i difusió del conflicte. Crec que el seu treball és imprescindible i per aquesta raó he decidit colaborar amb ells. De moment em trobo en fase de documentació i a mitjans d'Octubre, em traslladaré a la regió. De totes maneres ja us aniré explicant. Una abraçada,

campesino colombiano

llac sagrat de guatavita

La llegenda d’el Dorado, s’inspira en Guatavita, un llac sagrat per les antigues cultures Muisques a 2hores de Bogotà.

Els antics, oferien or i esmeraldes a la naturalesa, donant les gràcies, demanant permís o suplicant perdó.

Com no, aquest llac ha estat profanat per milers d’occidentals ambiciosos per enriquir-se. Per sort, ara esta protegit. De tant en tant, el llac es permet la llicència de treure a la superfície petites estatuetes d’or que insinuen que la llegenda és certa.

Els antics muisques ja avançaven: “La confusió apareix quan l’orgull de les nostres pretencions ens allunya del foc del nostre esperit. "

exposició guerrers del xiang, bogota

amb la conciència, el discurs es radicalitza

	radical
	[s. XIV; del ll. radicalis, íd.]
	1 adj BOT Relatiu o pertanyent a l'arrel, que procedeix directament de l'arrel.
	2 adj fig 1 Que afecta l'arrel mateixa d'una cosa, el principi d'una cosa.
		2 cura radical Cura que combat el mal en el seu origen.
	3 adj Que canvia del tot, de dalt a baix. Reformes radicals.

lluvia (=descarrega2+poema)

Si, és cert, tot va molt, molt bé per aqui a Colòmbia. Aqui els dies passen ràpid, i la vida ràpid t'ensenya.
També és cert que si bé la immensa majoria dels moments són molt agradables, també hi ha "altres moments", i en fi, aixo és la vida i el viatge, no?
Viatjar és per mi viure la vida intensament, i recorda a l'infància perque cada dia, lloc i circumstàncies són diferents, noves, desconegudes. Viatjar també ofereix doncs multitud de contradiccions.
Avui al matí ha estat un d'aquests moments on, per un instant, un es bombardeja a preguntes en una jornada d'autocrítica.
Un surt del seu hostal internacional, del seu lloc segur, del seu entorn europeu, cap als carrers de la ciutat per buscar contactes o apropar-se a conèixer les altres realitats que, per ser més habituals, esdevenen més i més verdaderes. Un veu que esta rodejat de falsedat, de bombolles europees a llatinoamèrica, de circumstàncies incoherents, de comoditats que estan de moda. Un dorm prop de les causes de les conseqüències que un vol coneixer, defensar, difondre. Un dorm prop d'anglesos, isrealians, suissos que diuen entendre el món amb la veu de la saviesa dels mitjans de comunicació i els seus judicis, i passa el dia buscant nous camins en la lluita de l'estat natural de les coses (que sovint fan massa olor de plàstic, de cirurgia estètica, o a desinformació i a judicis sense sense fonaments dictats per els veritables enemics del poble, i tots els seus deixebles).
Un pot passejar-se pel centre històric de Bogotà com ho faria pels carrers de Barcelona i no conèixer les circumstàncies actuals colombianes, i no adonar-se que pobles sencers de pagesos desplaçats arriben a la perifèria de la ciutat en un exili interior, fugint dels alts índex de violència, vivint en pèssimes condicions, sense aigua corrent, sense corrent elèctrica, sense el fruit de tota una vida dedicada al treball, sense les seves arrels, sense res a fer, i el que és pitjor, sense esperança, el motiu per continuar. Així, Colòmbia, és el quart país en nombre de desplaçats a nivell global, i un dels principals drames de l'hemisferi nord del planeta. Darrera deixen les seves propietats i la seva memòria, l'únic testimoni capaç de combatre la impunitat eterna dels grups paramilitars d'extrema dreta que mica en mica es fan amb el control geoestratègic del territori colombià. Una vegada més les víctimes, els desplaçats, no arriben prop del centre comercial miamesc de Bogotà.
Així que, sovint, hi ha quelcom dins que em diu que he de continuar coneixent, compartint i hi ha quelcom dins que em diu que la línia entre les dues colòmbies, els dos brasils, les dues manreses, és massa subtil. Massa subtil.
Un veu que no deixa de ser còmode conèixer i explicar històries sobre la pobresa, sense formar-ne part, dormint en un llit calent en la freda Bogotà. Un es pregunta si no és cinisme això que fa, això que sent. Un veu que la línia entre l'egoisme i l'altruisme també és ben fina. Un es pregunta si això ho fa pels demés o per un mateix, i un se sorprèn amb la resposta que no li agrada.
Mentre torna cap a l'hostal un es troba amb la persona que dorm dos llits a la dreta, carregada de les compres del dia ("perque comprar aqui és estalviar", diu), que sumen molt més que els ingressos d'un mes d'un colombià de l'altra Colombia (cosa que desconeix, o més ben dit: IGNORA), i en un perfecte anglès ordenat de Londres a un li pregunten: "I doncs, que has fet avui?" Com explicar-li el que no vol, ni pot, ni sap escoltar?. Com dir-li que el món està del revés, que el llop té cara de xai i el xai té cara de llop amb canes i cara arrugada perquè entre d'altres coses té el cor afligit, el cap ple de preocupacions, el plat buit, l'aixeta seca, el fill malalt, la casa a 500km d'aqui, no té possibilitat d'ingressos i perquè infeliçment no té prou diners per pagar-se un lífting facial.

Per un moment un se sent lluny de tot, prop de dubtes, contradiccions i preguntes.

PD1: perdoneu per la descarga (2 de 2 en els últims missatges)
PD2: ho sento pels que heu intentat escriure comentaris al blog, hi havia un error en la configuració, espero que ara estigui solucionat.

PD3: una abraçada forta, colombiana.

PD4:adjunto cosa que ha sortit de mi,

LLUVIA

No siguen tus pasos a mis pasos en la lluvia,

Cuando llueven sobre mi dudas, espejos y ventanas.

Tampoco yo sigo mis pasos, otros pasos, los que sé mios

porque en la lluvia no puedo escucharlos.

bogota, comentaris i descarrega!

Bogotà és una ciutat realment sorprenent.

Sovint recorda una ciutat de l'est per l'estil d'arquitectura, els colors i l'atmosfera que es respira. A més, sorprèn la calidesa de la gent i la tranquilitat dels seus carrers. Una ciutat entre muntanyes a la Cordillera Oriental dels Andes.

La vida social i cultural és molt rica, i l'impacte del turisme és molt baix degut als últims anys de conflicte al país, i això millora infinitament les coses. Tandebó que segueixi així.

Entre d'altres hem pogut visitar l'interessantissim museu de l'Or, un dels museus precolombins més importants del món.

Resulta que abans, les antigues i sàbies cultures colonitzades obtenien l'or de la natura, el treballaven i a la natura l'oferien a través d'ofrenes. De la natura l'obtenien i a la natura el retornaven. Antics canals de l'home amb el desconegut per mantenir els equilibris naturals.

Després de la colonització l'home de la natura l'or obté, esclavitzant altres homes, creant conflictes i guerres, enriquint els rics, empobrint als pobres, i a l'home l'ofereix. De la natura s'obté i a l'home es queda i, és clar, l'equilibri natural ha desaparegut. O és que el podem observar en algun indret?

Curiós és que avui els decendents directes dels genocides d'aquestes cultures, encegats per l'or, es diguin responsables de restaurar-les a través de grans museus com aquest. Ja sabem...

en aquest món occidental, qui més contamina més campanyes publicitaries dedica en la defensa de la naturalesa i qui més maltracta les cultures, més publicitat dedica a defensar-les.

Tots recordem el Fòrum de les cultures i els seus patrocinadors: Cocacola (que és ni més ni menys que l'emblema del país més terrorista del món, i financia les campanyes electorals de George Bush), Nestlé (que arrossega milers de morts a les seves espatlles a l'Àfrica gràcies a les seva especial "ajuda humanitària"), el BBVA (que és el primer propietari espanyol de la índustria d'armament privada) o el que és més interessant, els que tenim més aprop: la nostra "Caixa", que és un dels principals inversors de grups com Agbar (Aguas de Barcelona, que és responsable directa de la privatització indiscriminada de l’aigua a Colòmbia, que ha condemnat una part de la població a morir de malalties relacionades amb el consum d’aigua contaminada), o ENDESA (empresa criminal responsable de la destrucció de la vida dels ecosistemes de l’alt Bio-Bio i del poble Pehuenche-Mapuche, a Xile, portant aquests grups ètnics a circumstàncies crítiques pròximes a la desaparició), per citar tansols alguns exemples, i deixant de banda els comentaris que es mereixen empreses com Indra, Repsol-YPF, Telefonica Movistar....

Simplement he pensat que era bo afegir algun comentari sobre algunes de grans empreses transnacionals que tant afecten la vida diària de desenes de millons de persones sense veu arreu del món (i molt present a la vida llatinoamericana). Avui el colonialisme porta una altra disfressa i es pot permetre pagar campanyes publicitàries per netejar la imatge.

....un cop dit això,

una abraçada,

uri

bogotâ

Acabo d'aterrissar a la capital de Colômbia! i per fi.... després de més de 5 mesos... torna la fresca i la muntanya!

Per primera vegada, durant el trajecte d'avió, he pogut tenir la ínfima percepció d'endevinar la grandesa de la selva amazônica. Realment espectacular sobrevolar aquesta catifa verda! Llâstima que igualment de sorprenent sigui la deforestació que l'afecta, que també es pot observar des de l'aire. De nou, trista realitat.

... i ara, a descobrir un nou país i una nova ciutat a més de 2600 metres d'alçada.

una abraçada,

uri

volant

...i ara...
d'avió cap a Bogotä!

fortaleza

...

+ jericoacoara

linda jeri

jericoacoara

trabalhadores

na rua

carrer sense sortida?

olhos da rua

...percussió de carrer

L'ONG Curumins a Fortaleza treballa amb la finalitat d'ajudar als nens que viuen i treballen al carrers de la ciutat. A "la banda de lata" els instruments són reciclats, extrets del carrer, i els nens són els músics.

...pedra del sol a jericoacoara

canvi de pais

COLOMBIA!

Si la primera part del viatge va ser, a grans trets, segons el temps i l'itinerari previst, des que vaig arribar a Sao Luis, he intentat donar-me l'oportunitat de decidir segons els meus passos, cosa que aconsello plenament.

Sortia de Manaus direcció Iquitos (PERU) per escollir o bé endinsar-me a través de riu a Equador (on estan comencant a néixer nous contactes) o bé a Peru. Després de 15 dies de cansat vaixell en un mateix mes, i davant la possibilitat d'obtenir un bitllet ben barat direcció Bogota, m'he decidit per aquest últim.

Així que des de COLOMBIA aviat seguiré informant!

...filosofades per qui en vulgui

Avui de mi ha sortit això. Conscient del privilegi de fer el que desitjo, avui estic content:

Entregarse a l'ara és viure intensament,
a cada moment com si fos l'últim,
a cada persona com si fos l´últim dia,
a cada mirada amb sinceritat, honesta sinceritat,
a cada paissatge, cada posta de sol, com un regal de la natura,
i al demà, el demà com a quelcom abstracte, desconegut.
L'ahir com un pont que ja has atravessat,
i cada obstacle com un nou objectiu,
Cada por com una muntanya a escalar,
i l'amor... l'amor quan toca.... l'amor és atemporal.
Amor per llocs, circumstancies i persones. Arrels, escoles ambulant.
Quan es viu plenament l'ara és també atemporal.

És llavors quan els ocells, conscients que poden volar, no volen gàbies. Les flors del camp, que ja se saben lliures, no volen torretes.

Avui tot em sembla més clar, amb la cara al vent de la llibertat.

Apunta't a realitzar els teus somnis, a ser fidel a tu mateix, i no et decepcionàs.

Potser demà tornarà la boira, però avui tot sembla més clar.

fortaleza

Va venir cap a mi, jo estava amb una càmera antiga. Sense dir res es va parar davant meu i em va regalar aquest somriure, agrait somriure, sincer somriure. Tal com va arribar, sense dir res, va marxar. Als carrers de fortaleza, sota una cuirassa de duresa hi ha un mar de humanitat.

casa, maig 06

dignitat als carrers de fortaleza

contradiccions.

La vida et dona sorpreses.

Mai hagues pensat que algun dia estaria amb una arma del bàndol d'un soldat israelià.

Aquests dies els hem passat amb la companyia de Luis, un guia de la zona amb 36 anys d'experiència, Nacho (argentí interessant), Natacha (no és una Belga normal i corrent) i un exsoldat israelí. Amb ell compartiem arma per la caça: una vella escopeta de la gent de la comunitat.... A l'altra banda està clar no hi havia els pobres palestins sinó els pobres animals que per sort o per desgràcia no vem aconseguir caçar. jeje Els guies ens van deixar les nostres amaques penjades als arbres per passar una nit sols a la floresta. Jo, i un israelià amb una arma i de la mateixa part de la trinxera. Si s'extreu de context, és una curiosa situació!

jeje

i ara....

i ara...

El dia 8 de setembre acaba el visat al brasil, així que em toca de nou replantejar-me el viatge. De moment he decidit allargar la meva estada un temps més.

Ara per ara estic contemplant diverses possibilitats però la més provable és que, ben aviat, emprengui un nou llarg viatge de barco que em porti a les portes de peru, al nord-est del país, entrant per la ciutat de Iquitos. Més de deu dies de barca navegant pel llit del riu Solimoes, un dels principals afluents de l'amazones.

Brasil m'ha ofert més del que m'esperava, i com més l'he conegut més m'ha agradat conèixe'l. País de dimensions tan grans com els seus contrastos, ha estat per mi una gran escola de vida.

amazonia

Passar deu dies al cor de l’amazònia ha estat una experiència inoblidable. Hem estat a la comunitat de Mirapinima, al rio negro, un dels dos principals afluents de l’amazones, que té la foscor com a característica. Això permet que gairebé sigui un mirall perfecte per les màgiques i inigualables postes i sortides del sol o per els reflexos dels núvols i arbres de la floresta. Molt molt bonic. I tot això acompanyat d’un ambient ecològic inigualable marcat pels dofins roses d’aigua dolça, arbres fruiters, quantitat d’ocells, i infinita fauna i flora. El contrapunt és que hem estat enganyats per un dels guies, que el tercer dia va fugir amb tots els diners que haviem dipositat per l’excursió. Ara ja està tot resolt. A part d’això compartir sostre amb comunitats de gent gairebé autosuficients en recursos ha estat bona llar d'aprenentatge. Amb ells hem après a pescar, a fer farina de mandioca (imprescindible per l’alimentació bàsica brasilera) i a entendre més aquesta remota part del planeta on els rius són camins i la ciutats són arbres. L’esplendor de la naturalesa.

i ara...

La ciutat de Manaus m'està atreient molt més del que em pensava. La part més interessant de la ciutat és el mercat amb tot tipus de productes amazònics i la gran quantitat de carregadors de vaixells que treballen molt intensament des de primera hora del matí.

A més, sorgeixen les oportunitats, provablement en les pròximes hores aprofitaré el contacte d'un guia a la selva amb qui hem pactat un canvi de deu dies de visita guiada per la floresta i els seus entorns per unes fotografies. Increíble, oi? Així que, si les coses surten bé, passaré uns dies desconnectat.

Una forta abraçada,

uri

carregadors de manaus

carregadores, port de manaus

aigues del port de manaus

colors i llum

retrat a bord

textures de roca

en ruta!

nutrients

El vell Didi em mostra d'on havien hagut de treure els aliments anys enrera quan la sequera arresava el sertão.

crudo sertao

nits de fortaleza

En aquest correu vull fer menció a el suport de la família. Comencen a arribar les fotografies d'aquests mesos passats. És el meu pare qui, pacientment, les escaneja i les envia per tal de que puguin ser publicades. A més el seu germà, el tiet Joan, de qui segurament he heredat la passió per la fotografia, al canviar-se de càmera digital em cedeix l'antiga. Gràcies a ell puc penjar les fotos amb relativa rapidesa. Gràcies a tots dos per aquest suport.
Respecte les fotografies de la realitat als carrers de fortaleza, moltes són desenfocades per tal de mantenir l'anonimat. Les difícils condicions lluminoses de la nit redueixen en redueixen la definició. Espero que, de totes maneres, arribin a transmetre una part d'aquestes circumstàncies.

fins ara

nens al barco

no han canviat

Després de sis intensos dies de vaixell, ja sóc a Manaus, capital de l’amazones, sorprenentment atractiva ciutat construida sobre la floresta. … i quan es viatja en vaixell, es dorm en amaques, centenars d’amaques, les unes sobre les altres. Respecte el paissatge? com pot haver-hi tanta aigua dolça en un riu! La vida que la conca amazònica ofereix, fins i tot, sense endinsar-se a la selva, ja és interessant: desenes d’ocells i lloros de tot tipus, els dofins roses que mostra el riu i els arbres que a perden les grans proporcions si no són comparats amb referències quotidianes.

El viatge ha estat, una vegada més una oportunitat per conèixer gent. Aquesta vegada, he tingut la sort de conèixer la família de Cearà. Viven al sertao, aquella zona seca, pobre i emigrant de l’interior del nord-est brasiler. Tenien quatre fills i dos petits comerços, que els ajudaven a tirar endavant l’economia familiar. Un dels petits va emmalaltir al ser mossegat per un gos, i a partir d’aquell dia, les factures de l’hospital es van convertir en impagables i van haver de vendre tots els béns materials. Ara, un cop curat el petit, emigren a Manaus per remprendre una nova vida, la vida d’abans. Ahir un dels nens, de 6 anys, em preguntava: i tu ets ric, oi?, que has d’estudiar per ser europeu?- difícil pregunta i impossible resposta.

Al vaixell hi viatja tot tipus de gent, i, per sort o per desgràcia, he hagut de compartir hores amb persones amb qui poc comparteixo i poc vull compartir: un negociant jueu dedicat a la explotació forestal de l’amazones (indústria de la fusta, en aquest cas) o amb un membre dels cossos de seguretat carioques que tenia tant poc respecte per la seva vida (fins i tot va agafar una taquicàrdia a bord, de la quantitat de tabac, cafè i menjar que ingeria), com per la dels altres i és que alguns havien passat a l’altre barri a les seves mans.

Una de les coses que més sorprenen els sis dies de viatge és la grandària del riu que s’extén fins a l’horitzó, la inmensitat florestal. Si ahir era l’or, les grans quantitats de fusta i el cautxú el que donava vida i mort a la selva, avui és la reconversió de la floresta en camps de bestiar i les grans plantacions de soja el que l’eliminen a un ritme vertiginós. Els fets haurien de dona peu a tristesa i preocupació.

Els que hi guanyen i els que hi perden són els de sempre, no han canviat.

desert (lençois marahnenses)

cachoeiras a chapada diamantina abril 06

siluetes que parlen

...viatjant

Sóc a Belém, provablement la ciutat del món on més plou, i com! Des que he arribat cada tarda temporal de llamps a la desembocadura de l'amazones. Belém és una ciutat culturalment molt rica, i amb una forta influència indígena. Pels seus carrers es poden degustar plats exòtics com el Takaka, que conté unes fulles que adormen la llengua i la fan tremolar, o passejar pels mercats plens de plantes, llavors, peixos i remeis amazònics.

Aqui sorprèn també la immensa complexitat dels núvols, n'hi ha de tots els tipus i alçades, i el dia sempre ofereix molt de sol i alguna tromba d'aigua; com la constant temperatura de xafugor amb humitats gairebé sempre superiors al 90%.

Avui emprenc el viatge cap a Manaus, la ciutat enmig de la selva, capital de l'amazones. Seran en total sis eterns de vaixell, una nova experiència assegurada. A partir d'ara les comunicacions es faran més complicades i els escrits no tant constants.

Una forta abraçada des de la calor cap a la calor.

festival Bumba Meu Boi, São Luis (maranhao)

por do sol em jericoacoara

parc natural lençois marahnenses

llums del desert

algodoal

i, abans d'arribar a Belem, passo una nit a la sorprenent illa d'algodoal ja a l'estat de Para, a la desembocadura de l'amazones. Aqui... desenes de joves es mouen dia i nit a ritme de forró, rock i sobretot Reggae i s'uneixen a l'atmosfera de la bellesa de l'illa, la serena nit d'estrelles i els so dels altaveus distorsionats.

desert i aigua

jericoacoara

..nord-est.

Acaba una fase i en comença una altra. Aquests dies dies compartits amb els meus pares, unes vacances dins el viatge, hem après tots plegats. Hem tingut la sort de conèixer el Brasil cultural, natural i social, amb encants com els paisatges imaginaris d'aigua i dunes, la riquesa en la cultura de sao luis i les seves festes, i ens hem endinsat en un Brasil menys turístic. Hem viatjat amb tot tipus de transport: cotxe, moto, cavall, barca, barqueta, barcassa, llanxa, camioneta... i ha estat sens dubte una experiència molt enriquidora. A més, hem descobert en el nord-est brasiler una zona realment incombustible. Aviat tocarà deixar-lo per arribar a les proximitats de la selva amazònica la desembocadura del riu: Belem, on esperen nous projectes. De nou noves cares, nous paisatges i l'incertesa del demà que tant ajuda a aprofitar el moment present. Una abraçada,

uri

riures

viatjant amb barca

autorretrat

...cores

notícies

Noticies?

Deixo la fortaleza que tant m'ha ensenyat.

Estaré amb saudade dels educadors i els nens amb qui em compartit un munt de vivències. Saudade és una paraula brasilera que descriu molt bé aquesta sensació de melancolia que mereix ser disfrutada.

i a més.... rebo amb espectació la visita dels meus pares que compartiran 20 dies del meu viatge! Crec que rejoveniran uns anys. Junts hem estat al petit paradís de jericoacoara, un racó de món on el temps sembla aturat. Aixi rodejats de dunes desèrtiques, llacs, capoeira i postes de sol sobre el mar, amb ruta a cavall inclosa, ens anem endinsant a aquesta altra part brasilera, de paissatges de somni!.... en fi... aviat enviarem algunes fotografies. Ja veieu que tot segueix anant molt bé.

una abraçada,

...judicis

...potser aquell dia tornava sense diners a casa...

i va quedar-se al carrer per primera vegada.

...potser aquell dia tenia gana...

i va amagar-la esnifant cola.

...potser aquell dia fugia de ser colpejat pel seu pare...

i va provar el crack per poder oblidar.

...potser aquell dia seguia el camí dels seus germans...

i es va trobar vivint a la rua.

...potser aquell dia necessitava quelcom per menjar....

i va robar per primera vegada.

...potser aquell dia abans de jutjar hauriem d'haver escoltat.

...sementes (llavors)

Avui valorem l'últim any de treball amb alguns dels nens de carrer que, periodicament, públiquen un diari de la seva realitat. Flor, educadora polivalent coneix de propo aquestes circumstàncies perquè ella va viure a l'asfalt molts anys.

Sóm llavors, (diu...) I què necessitem per ser arbres????.... menjar, aigua, amor, educació, arrels... És d'aqui on surten els fruits. I què seran aquests fruits??? El futur. I com volem que sigui el nostre futur??? (Pregunta a Thiago, i aquest respon...) Flor, jo de gran vull ser ciutadà!!! I què vol dir ser ciutadà??? Vol dir tenir algu a qui estimar, una feina i dignitat.

Abans de ser ciutadà Thiago haurà passat per ser un drogadicte, viciós, lladre, vagabund, gos de carrer, guarro, tonto, burro, ha estat colpejat, robat, humiliat.... És menor d'edat però ja ha viscut totes aquestes coses. Tot i així segueix desitjant algu a qui estimar, una feina i dignitat. Crec que, ciutadans, podem aprendre moltes coses d'aquests draps bruts.

...producció?

Els dies a Fortaleza ja s'acaben. D'aqui una setmana deixaré la ciutat.

...a l'arribar aqui tenia un únic objectiu: fotografiar la realitat dels nens de carrer a la ciutat. Una situació que m'havia commogut i que volia conèixer de primera mà.

Sincerament, dubto haver cobert les espectatives fotogràfiques... és tan sutil el límit del respecte a allò que s'està fotografiant. De totes maneres estic content. He conegut la vida al carrer de prop, i he treballat més dies sense la càmera que amb ella... Un mes poc productiu però molt enriquidor.

...situacions

...gràcies

Tres mesos fora de casa. Tres mesos coneixent noves realitats. Avui vull donar les gràcies a tots aquells que de tant en tant seguiu els meus passos a través d'aquesta pàgina. Estic realment sorprès del seguiment que està tenint. Sincerament vosaltres feu que tot això tingui més sentit!

una abraçada!

uri

...del privilegi de viure

No sóc feliç però estic content. Sentiments de contrast a Fortaleza. Al topar amb la injustícia de primera mà hi ha quelcom que està despertant dins meu, quelcom adormit segurement degut als informatius de qui sap quina televisió. És quelcom humà, i m'agrada sentir-ho. Potser és tristesa, potser tendresa, sigui el que sigui em diu que ara per ara aquest és el meu lloc.

Avui una altra nit als carrers de fortaleza.

Una altra nit sense fotografies.

Avui conec a Alexandra i Manuela, dues nenes de 11 i 12 anys d'edat indefenses enmig d'un món cruel que els costa d'entendre.

Manuela ha marxat de casa després dels seus germans, tots menors. Primer va ser la germana gran que, fa tres mesos, prova sort als carrers de la ciutat. Fa una setmana el seu germà. No ha tornat a saber res d'ells. Junts vivien a bom jardim, una de les faveles de la ciutat. La mare volia donar als seus fills el que la resta tenia, el que el món occidental ensenya a tenir. Per desgràcia es tractava d'un televisor. Va ajuntar els estalvis i els va dedicar a l'aparell en questió. Al cap d'una setmana es van quedar sense diners, al cap d'un temps els tallaven l'aigua i la llum.

Avui és ella qui fa vida al carrer malgrat la seva poca edat. Alexandra qui l'acompanya buscant unes monedes o quelcom per menjar. Potser alguna informació de la seva germana. No cauen les monedes del cel i tansols troben part del que buscava. Han vingut al barri de Iracema imaginant que la gran de la família s'estarà dedicant al vell ofici, és així. I continuen plovent les males notícies. Un dels meninos da rua de la zona li comenta que a més, hi ha qui la vol matar. "Aqui se nace para morrer", diu. I jo penso: aqui i a tot arreu, el que passa és que alguns llocs, entremig, tenim l'oportunitat de viure!.

....qui és el criminal?

camino pels carrers...

parlo amb els nens que hi trobo. Parlem de la seva realitat. Intento que en la conversa també la defugim en alguns moments. Potser un somriure. Estic amb Reinaldo, de 13 anys. La seva mirada em commou. De sobte, arriben tres nois més grans. Ells semblen més maltractats per la duresa de la vida el crack i la cola. Sé que roben, tot i així tracto de no jutjar-los, és quelcom que he après aqui. Em presento abans que res.... sémpre és una bona manera d'evitar problemes. Mentre parlem un cotxe de la policia militar passa pel costat....

Al cap de dos minuts tornen a passar de nou. Jo, estic fent un retrat al més jove d'ells, que amaga la cola sota la samarreta massegada. Em crida la policia, em diuen que són lladres i criminals, em robaran la càmera.

Els dic que ja ho sé i que moltes gràcies. També sé el que ells els agrada fer amb aquestes maleides criatures i també sé que no els agrada que les persones els tractem com a persones.

...de carrers

si, d'acord, brasil ha guanyat 2-0 contra austràlia. Ara passem a la realitat.

Els nens de carrer viuen de nit i dormen de dia. Ho fan perquè de nit són més vulnerables.

Vulnerables a tot però vulnerats gairebé sempre pels mateixos, els cossos policials. Així, setmanalment, els policies de fortaleza i les grans ciutats brasileres passegen pels carrers fent valer la seva autoritat a cops de puny i bota. De nou sempre plou sobre mullat...en la sort i en la desgràcia. Les dades parlen per si soles: milers de nens de carrer han estat assassinats en els últims anys als carrers brasilers. La justícia es tapa els ulls i les orelles.

Aquests dies ha estat plovent i amb la pluja arriba la humitat i el fred quan no es té sostre.

De nit neix el dia buscant quelcom per menjar i una mica de droga per fugir dels problemes. La cola i el crack.

...així, passen els dies per ells als carrers de fortaleza.

Jo tansols conecto a aquesta realitat poques hores al dia quan acompanyo el treball d'educadors o m'apropo a ells per tal de fotografiar les seves lluites. Difícil és fotografiar aquesta realitat. Sutil la barrera del respecte. Però, puc dir que quan m'assec al carrer una estona amb ells hi ha quelcom dins meu que em diu que m'agrada estar aqui, que sóc on he d'estar. Diria que no és altruisme.

escola sêm terra, en assentament antic

...blanc i negre en color

...casa sêm terra

....suors

...més sêm terra.

...crianças da bahia

..sóc un més?

Garirebé és mitjanit. Vull veure d'aprop els punts principals de turisme sexual a les platges d'Iracema.
Em deixo perdre pels carrers plens de turistes rossos i grassos que es barregen amb faldilles negres mentre venedors ambulant tracten de guanyar-se el sou que no han aconseguit durant el dia.
...Aqui sóc un estrany, no em sento bé.
Parlo amb alguns dels nens que treballen venent al carrer. De sobte, amb una caixa de netejar sabates, arriba Paulino, avui mateix he estat treballant amb ell. Com explicar-li que no sóc un més???

...de nit

Cau la nit a Fortaleza.

Acompanyo el seguiment que fan alguns dels educadors a Oitao Preto, el centre negre. Aquesta favela és el punt de distribució de droga més gran de la ciutat.

Carrers estrets i foscos sense esfaltar i ulls ben oberts ens rodegen. Dissimulo la sensació d'inseguratat.

A l'arribar sentim el plor d'una d'elles, ha estat colpejada i amaga un ganivet sota la faldilla. Conviu amb una noia de mirada trista, una mare, un pare i dos fills.

Sis persones en sis metres quadrats. Cap d'elles deu superar els 15 anys.

...dibuixos

...contrastos. He passat la setmana a Jericoacoara, poble petit i tranquil rodejat de mar i dunes, on el sol es pon sobre el mar. Sí, és un punt turístic, però amb una força i energia impressionant. He desconectat de la fortaleza, on he retornat per quedar-m'hi força temps.

Aqui, torna a haver-hi treball amb els nens de carrer.

Toca fer revista, un diari fet per ells. Parla de realitat, la seva realitat. Parla de drogues, exclusió i somnis truncats.

...no té, com les revistes i diaris d'adults, un espai dedicat als esports, a la cultura ni molt menys als anuncis immobiliaris. Res més que text i dibuixos.

Ara me'n adono... tots ells tenen quelcom en comú.... les seves mans insisteixen en dibuixar cases, la casa dels seus somnis, que podria ser tranquilament, un sostre i quatre parets.

...sem terrra

...flora

...espais

os cores da bahia

vivenda sem terra, acampament cruz de ouro, Itamaraju (Bahia)

...

mickael, acampament cruz de ouro, MST

...da rua (de carrer)

...a fortaleza ja començo a tenir contactes...
...avui he visitat l'associació curumins per segona vegada. Curumins lluita perquè els nens de carrer deixin d'anomenar-se així.

Així, els hi he plantejat la idea de fotografiar la realitat social.

...hagués sigut més fàcil si un equip de televisió espanyola no hagués passat uns mesos abans per la zona, cobrint la informació sense respectar els drets de ningú. Em donaran una oportunitat, i una vegada a la setmana els acompanyaré en el seu treball.

Al caure el dia, educadors i joves que viuen al carrer es troben al local de l'associació.

Realment la situació d'aquests nens és extremament dura, a part, el consum de crack entre ells és altíssim, així com també el treball i l'explotació sexual infantil. Provenen de famílies desestructurades, com desestructurada és la societat que els acull. Tenen por de la família i de la policia!

...així, els educadors es guanyen la confiança dels nens, així, els fan parlar, i com ho necessiten! Avui hem parlat de... drogues, família i.... "violència", apunta jorge, un d'ells: "hem parlat de la policia!" diu.

Parlant de violència, també avui he visitat un grup d'advocats i estudiants que es dedica a perseguir a tot aquell qui perjudiqui els drets dels adolescents. La policia i els grups de seguretat i tenen molt a veure. En els últims anys, tansols a Fortaleza desenes de nens han mort a les seves mans.

...i acabo amb dues històries...

1

sopem junts,

daniel, un d'ells diu que per engreixar-se s'ha de menjar lent,

perquè només qui menja lent s'engreixa!...

ell diu, va ràpid, i ràpid se li acaba el plat, per molt que mengi.

i us puc assegurar, que no és la pressa.

2

junts, educadors i nens, tornem a casa amb una furgoneta,

primera parada, la rua,

segona parada, la rua,

tercera parada, la rua

quarta parada, pousada.

em toca baixar.

...la rua.

trotant

...una de freda i una de calenta...
si bé participar del turisme de fortaleza, dirigit al ric no respecta a res ni ningú, uns quilòmetres enllà, ens hem pogut prendre el privilegi de perdre'ns en alguna de les platges dels voltants i a l'arribar....llogar un CAVALL! Realment poder trotar gairebé sol per les platges del nord-est brasiler és una experiència que mai oblidaré!
...avui, de nou, em sento ben afortunat de poder fer això!
i com ho valoro!

...fotos de platges de parati (rio de Janeiro)

mapes

reflexions i privilegis

...per què els negres funcionen en diner negre i els blancs en diner blanc, en diner net, o en diner negre blanquejat?

...per què serà que les àrees amb més influència blanca, rica, europea són les àrees més violentes?

...per què Recife i Fortaleza, són pioners i presumeixen de prostitució infantil, de turisme sexual i de parcs temàtics dedicats a l'estranger?

...per què arreu on el turisme arriba el turisme ho transforma?

...per què venen fortaleza com la ciutat de l'alegria si la gent no està alegre?

...fart que els brasilers poderosos es venguin el propi brasil, la propia dignitat. Fart de que Brasil estigui de moda. Si! reduir brasil a futbol, sexe, samba i platges és una forma de violència. Gràcies a això, és tan difícil trobar alguna noia que no es dediqui a la prostitució al Barri de Iracema, com passejar pels seus carrers sense ser un dòlar ambulant. Així, Fortaleza, amb les seves platges i els seus gratacels, ofereix al turista ric, occidental, tot allò que nega al brasiler, i la màxima aspiració de les nenes, de les noies, és fugir d'aquest futur negre per anar a un futur blanc. Si, aqui fortaleza tothom i tot està en venda, i de rebaixes ... així qualsevol turista pot sentir el món a les seves mans...

...el diner del turista, lluny de beneficiar la gent de peu, beneficia a l'inversor estranger... així, qui vol pot viure a fortaleza com viuria a Miami, donant diners a una empresa estrangera afincada al brasil, que malpaga als seus treballadors brasilers. Un cercle tancat que tansols beneficia a qui ja té. Sempre plou sobre mullat.

La duresa de la vida s'amaga als barris perifèrics o a algun carreró del centre de la ciutat. Així, centenars de nens, es veuen obligats a treballar vivint del carrer i de la platja, deixant de banda l'educació per entregar els diners a una família desestructurada. Així, el 70 % dels habitants de l'estat de Cearà no tenen una bona alimentació, així, més del 60% de la població està per sota dels nivells de pobresa...així... L'educació, l'única oportunitat de sortir de la pobresa, és negada als més pobres.

...per què????

...sovint aquesta és la realitat oculta, la realitat dura, la realitat infeliç... llàstima que aquesta sigui, la realitat de la majoria.

...podem tancar els ulls, però és així.

sincerament

um abraço,
uri

i alguna més, de foto (arraial do cabo, RJ)

i ara

i ara...
ja millorat, estic planejant viatjar cap a fortaleza buscant-hi algun projecte.
Aviam si tinc sort i el trobo.
uri

los nadies, d'Eduardo Galeano

Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.
Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

Eduardo Galeano

...indis xukuru

... estar a casa donha Dita va ser tota una experiència. Ella, índia, més de 50 anys i mirada dura a l'horitzó, se li posa la cara tendra quan parla dels fills. Compartiem casa, jo Claudio, Donha Dita, i ells, fill i filla, 5 gats i alguna cabra o porc que hi entrava de tant en tant. Realment, una família molt pobre, que hem va donar tot el que tenia perquè em sentís com a casa seva. Aprofito el poc dia que queda per visitar la comunitat, en especial la gent del quilombo, que m'explica la seva història i descendència.

Les seves lluites per la salut, l'educació i la terra, les ajudes que han aconseguit, les que encara necessiten...A l'endemà visitem Buquerao, un poble purament indígena. Està a més de dues hores a peu de Conceiçao.

De camí, conec l'arbre de la favela o faveler:

favela, un arbre que no agrada a ningú,

que tansols molesta

i quan es coneix ben d'aprop,

quan es toca,

crema!

Quan es parla de comunitat indígena ens solem fer la idea que viuen en cases de palla i fang, pero en la majoria, no és aixi, tampoc la de Buquerao. Aqui coneixem els conreus que perduren a la sequera i em presenten Cesaro, el president de la Comunitat Atikum-umã. Ell em rep com una oportunitat per difondre la seva situació injusta, on tansols un 40% de les seves terres són reconegudes. Em parla dels enfrontaments entre indis i els quilombores per la terra, em parla de la seva lluita per la cultura. M'ensenyen les seves ornamentacions, i em prometen que demà m'acompanyaran a una maloca (ara sí, casa típica indígena) on em ballaran un toré, la seva dança-ritual.

Tonrant, el camí és llarg i ha estat un dia força intens, ... de totes maneres, encara tenim temps per jugar una mica amb Vinicius, un nen de 4 anys ben espavilat, i de caçar una serp.

Quan arribem a Conceiçao estic baldat, em sembla que en rondo alguna....de nit, tinc molt de fred, mal de cap, no tinc clars els pensaments...l'endemà és igual, i l'endemà...i l'endemà... aquests són uns dies una mica durs, on visc a casa de Donha dita passant el Dengue, malaltia transmesa per mosquit que provoca febre, fred i malestar en general, i molt de cansament, però que pot ser molt més que aixo.

Aixi que, he estat de sort, molt de sort. això si, una bona sorpresa a mencionar, el primer dia de llit, ja que jo no puc anar a les seves terres per veure dançar el toré, més de 20 indis es presenten a casa per dançar-me'l. Increíble! Vint indígenes de tots els sexes i edats, vestits amb ornamentació típica, es mouen en cercle fent sonar les seves maraques! un moment sens dubte ben especial per mi!

A Conceiçao, la vida apareix tan fàcil com es perd, ja que molts són els adolescents que tenen fills i molta la gent que mor en l'intent de viure, darrera la cachaça, o per culpa de les condicions sanitaries i laborals, o alguna bala perduda. Aixi, mentre estava alla, un jove va ser assassinat a mans d'un begut carregat de ràbia, així com també un home ja gran, més vell de rostre que d'edat, que vaig conèixer en el seu últim dia de vida en el punt de salut del poble. Zé Joaquin, en l'útlim dels seus dies puc dir que tenia una mirada serena i d'alegria de viure que em va captivar. Ell, mentre parlavem d'injustícies polítiques, socials i econòmiques brasileres amb la doctora, afirmava tot el que apuntavem i continuava somrient. JoZé, havia de caminar moltes hores cada dia per assistir al seu lloc de treball, al tornar de conceição, va arribar cansat a casa seva i allà va perdre la vida. A mi, em va impactar coneixer algu tan feliç en el dia de la seva mort. Quina sort!...

després de dies de llit, surto de Conceiçao per viatjar unes 4 hores cap a l'est on ben aviat es commemorarà el 8è any de l'assassinat per part dels pistolers del terratinent de la zona, del líder indígena Cacique Xicao, dels indis Xukuru. Dormo baldat a pesqueira, però em desperto millor. Així que, per sort, les meves ganes no deixaran que aquest final de virus, que comença a estar a les últimes, m'impedeixi participar a la festa.

Arribo a Pedra d'Agua amb moto taxi. És un lloc realment molt bonic, una entrada a la mata en un dels punts més elevats de la serra de la zona. És el lloc on Xicão està plantat. Si, és curiós, aqui la gent no és enterrada, la gent és plantada, perquè d'ells neixin nous líders i guerrers, així, la seva mort és també llavor. Molt bonic tot plegat. Aqui, sota la cobertura dels arbres s'hi troben més de deu tombes, que tenen la forma de munts de sorra, amb una creu a sobre.

És increible veure reunits gairebé mil indis, en aquest clar de bosc. Comença el ritual, dancen el toré, fant molt de soroll i s'organitzen per retre homenatge a Xicão. Avui el cabdill dels Xukuru, és el seu fill, Marquinhos, que porta una llarga cabellera de plomes de colors al cap, i cordina els moviments de la celebració. Un altre indi, en un moment de silenci, agafa una flauta de fusta i comença a tocar. És un moment molt bonic, toca un ritme molt emotiu i tothom l'escolta. Després, soroll, toré, força... i energia! Després de menjar una mica, ja són més de dos mil els indígenes reunits! Marquinhos demana la paraula, farem tots junts una marxa cap a la ciutat per continuar lluitant i reconèixer la dignitat de l´indígena! Primer, els familiars de Xicão, després els líders indígenes, després la gent a peu, després els cavalls i després, en tot cas motos i cotxes.

Així, més de cinc-cents metres de gent baixen de les muntanyes a Pesqueira, fent molt de soroll i ballant toré, per reclamar els drets i reconeixament dels indígenes! Tot allo pel que Xicão havia lluitat. Aquesta ètnia indígena és ben coneguda a tot al brasil perquè, lluitant, ha aconseguit el 95% de les seves terres. Tota una excepció.Aixi que... ja us podeu imaginar quin espectacle veure dos mil indis ornamentats, corrent, cantant i dançant per la seva dignitat. Ha estat bé renunciar una miqueta a la salut i... viure aquesta situació!

ara bé... de nit decideixo tornar a Olinda amb un fotògraf d'allà per acabar de passar el dengue a la pousada, estic ben xafat.

on el mar és ocre (fotografies)

fins a conceiçao dos criollos

...surto, vull dir fujo d'Olinda, ciutat colonial que em recorda massa al pelourinho i fa olor a bonic i a europeu. Realment és preciosa, però ara busco molt més que això. Una curiositat, Olinda mateix queda molt més aprop de l'Àfrica que del Sud del Brasil, sorprenent, eh?

Continuo: he contactat amb l'mst de Pernambuco i he estat una setmana a terra de ningu. Són tantes les coses que he viscut aquests dies... Abans però deixeu que us expliqui una miqueta de la història de la regió.

Penambuco és un estat que com la majoria manté moltes diferències entre la costa, i la capital. Crec que enlloc havia vist tants gratacels com a Recife, la rica capital de l'estat. Com ja sabeu, si jo tinc dos i el meu veí no té res, l'estadística diu que tots dos tenim un. Vist així aquesta capital de negocis no queda tan lluny d'algunes capitals europees... en els seus carrers, doncs ja us podeu imaginar. A més, presumeix de ser la població més violenta per habitant de brasil.

L'interior és, però, ben diferent, entrant unes hores en autobus cap a l'oest apareix el famós sertão, una gran àrea, on les poblacions només s'hi troben molt de tant en tant i on la calor de l'estiu, es beu l'aigua i l'esperança del poble pernambucà. Un poble emigrant, que sol poblar faveles a Salvador, Rio o Sao Pablo, fugint de temporades seques que mai acaben. Aqui, es dóna llum, es dona a vida tan fàcilment, com aquesta es perd, a causa de la duresa de la terra, la falta d'aigua, la falta de salud o alguna bala que s'escapa d'alguna ampolla de cachaça, una de les begudes més típiques del brasil i un símbol d'admiració per l'habitant del sertão, que veu en aquest suc de la canya de sucre, barat i amb molt d'alcohol, una manera de passar l'estona i fugir de la rutina. Així, l'home del sertão, que és més pròxim al oest americà que al brasiler de recife, passa l'estona cantant a la cachaça, a aquell amor perdut d'aquell estiu, o al seu cavall. A més a més, l'existència d'antics pobles indígenes a la zona, així com alguns quilombos, poblats creats per esclaus fugitius cent anys enrera, agreugen la situació. I... apart d'això? la presència de traficants i grans cultius de marihuana aumenten la mortalitat a la zona. Així, quilomboras, indígenes, terratinents, traficants i a vegades l'MST, s'alien i s'enfronten en la lluita per la terra.

Doncs, sortint d'Olinda em dirigeixo a Caruru, dues hores a l'Oest on està reunit l'MST de la zona, un dels més forts del Brasil i en plenes jornades de lluita. Per fer-nos una idea, en aquest principi d'any, ja han viscut més de 40 ocupacions. Alla em trobo a Aderval, primer contacte del moviment i primera història interessant, ell, d'uns 50 anys, nascut a pernambuco de jove es va veure obligat a emigrar a Sao Pablo per treballar, i treballar és el que va fer i el que va aprendre durant els anys seguents. Fa uns deu anys l'empresa va fer fallida, va ser quan es va veure obligat a buscar una nova feina... i la va buscar..però no apareixia. Al retornar al Pernambuco natal, es va veure obligat a passar a viure al carrer, a l'estació d'autobusos, on contava els dies que passava en aquesta situació. Unes setmanes més tard entrava en el grup dels sense terra. Avui Aderval és un gran dirigent agrari i és especialista en fitoterapia, la medicina de les plantes de la zona. Fa tres anys, ell també va treure del carrer a Claudio, contacte imprescindible per mi per visitar Santa Conceiçao dos Criollos, terra de ninguêm, on he passat aquests últims dies.

A Caruaru, dirigents es reunien a el centre de formació del moviment que porta el nom de Paolo Freire, decideixen estratègies i noves ocupacions, s'expliquen repressions, i obren les portes a nous dirigents que ajuden a augmentar el moviment. Aqui, van ser assassinades més de deu persones a foc del latifundista.

Cosme, un d'ells, em regala un llibre de fragments de la vida del Che editat pel mateix MST. Serà segur una font d'inspiració i coneixement. He de dir que hi ha algun dels dirigents dels sense terra que sembla patir un excés de poder, però... espero que caigui pel seu propi pes.

De nit, cau el sol i neix la mística, una mena de representació del treball del moviment, passegem sota llum d'antorxa amb un mapa de pernambuco, que es converteix amb un mapa del brasil, que es converteix en un mapa del món. Canten al poble, canten guantanamera, canten... Arribem en una sala on sota una pancarta de obrers del món, uniu-vos, es canten els lemes i himnes del moviment. Massificar, unificar i construir un projecte popular! M'agrada. De nit, es convoca una marxa per l'endemà a les 4 de la matinada... Per recordar que cal seguir caminant.

L'endemà, després de la marxa i de la despedida, tothom marxa amb deures a casa fins a la trobada seguent. Jo, viatjo amb l'autocar massificadissim del moviment, direcció Salgeiro i Santa Conceiçao dos Criollos. L'autocar es converteix en una festa, es creen dos bàndols i s'intercanvien provocacions. Poques vegades havia vist riure tant a la gent! Hores i hores així, rient, bebent cachaça, explicant històries... i així tot un autocar sencer!

Un company de l'MST i jo fem nit a Salgueiro per sortir l'endemà direcció Santa Conceiçao dos Criollos. De matinada, fem uns 20 km de moto taxi que ens deixará a 4 hores a peu del poblat. Això del moto taxi està de conya sempre hi quan tinguis un bon casc que no estigui a punt de caure, i no plogui. Plou, cada gota fa una mica de mal però... pel que fa als ulls no els puc obrir, sort que és poca estona!. Després, agafem les motxiles i ... a caminar!

Una hora, calor.... dues hores... calor... ens perdem... tres hores... calor, hem caminat uns quilòmetres de més... mira! una moto!... fem auto-estop a la moto, sóm tres i dos motxiles, però el motorista diu que una vegada van arribar a ser 5. Clar que era ell i 5 noies!

Ell, ens porta a Canoa, una població, ja indígena en ple sertão on viu. Jo, m'apropo al més gran de tots Didí, que se'm endú pels camps a explicar-me històries d'avantpassats.

Didí m'ensenya el que la seva mare li va ensenyar i mai oblidará, una de les herbes que van haver de menjar en temps de sequera. M'ensenya com ara, en estació de pluges, tot està bonic... i em diu que li ensenyi a pronunciar aquesta paraula que li agrada tant però que no sap dir: INDÌGENA. És curiós ensenyar a pronunciar a un indi, allò que ell és.

Didí, vol que el li faci fotos, això si, lluny de la cachaça. Diu que hem vingut en diumenge, que ell treballa entre setmana i que diumenge es distreu. És injust diu, que siguent tant treballador apareixi en una foto bebent. Té tota la raó.

Continuen els riures i ens conviden a menjar i a veure. Per mi, refresc. Que la cachaça envala a tothom. Després, un home amb barret de cuir ens acompanya amb un ford de fa més de vint anys fins a la "Terra de Ningú": Conceiçao dos Criollos, terra que enfronta descendents d'esclaus amb indígenes i tots ells amb traficants. Conçeiçao és terra de Quilombos, encara que de majoria indígena i amb molta marihuana conreada. Jo, apareixo a Casa de Donha Dita, indígena Atikum, que té un fill dels quilomboras i un altre que es dedica al cultiu verd.

.... però ja m'estic allargant massa així que seguiré explicant això que he viscut quan tingui un altre moment.

Demà, em dirigeixo a Pesqueira on es retrà homenatge a Cacique Chicão, indígena assassinat per pistolers de terratinents fa vuit anys. Una forta abraçada,

uri

...parc tematic sobre la favela

Això és el que penso, en imatges, del río de Janeiro turístic!

més imatges

traballadora sem terra, assentament cruz de ouro

pernambuco

gràcies al jose i al pare, podem veure algunes de les fotografies del viatge, una abraçada.
i ara... contactant de nou amb l'Mst a l'estat de Pernambuco, un dels més castigats per la història i la sequera, terra d'emigrants. Probablement m'endinsaré al sertão, una de les zones més arides del brasil. Els contactes prometen, fins aviat, uri

i ara....

Ara sóc a Olinda, estat de Pernambuco i tocant a Recife.

Aqui, al caure el dia, he tingut l'oportunitat de veure Afoxé, ball d'un ritme afro-brasiler que potencia l'energia i més que una dança és un ritual.

També he pogut visitar Porto Galinhas. Població marítima d'aigues turqueses propera a Recife, que va rebre aquest nom degut a l'arribada de Galinhas (gallines), és a dir esclaus, provinents d'àfrica, temps després d'abolida l'esclavitud l'any 1888. Val a dir que avui s'ha convertit en un centre d'atracció al turisme no conserva res de les seves arrels.

De totes maneres, ha sigut increíble nedar nedar amb les "ulleres de mar" en unes piscines naturals que es creen quan hi ha marea baixa, on centenars de peixos de colors hi queden atrapats.

I ara... doncs fent contactes per aqui al Nord-est. Ja us vaig explicant,

uri

primeres fotografies!

Assentament Cruz de Ouro, mst
és un plaer per mi, ensenyar-vos les primeres fotografies obtingudes en el viatge!
per cert, el de la meva dreta és el petit Mickael (apareix en el text "MST sense terra però amb esperança").
Ell, pura vida, el dia que vaig marxar va ser molt fred a l'acomiadar-me. Gairebé no em va dir res. Ens haviem fet molt amics, però ... va ser poc comunicatiu.
jo, ho vaig trobar estrany.
La sorpresa va ser quan, després d'abandonar l'assentament, vaig obrir la motxila i vaig trobar-hi una de les seves joguines! Amb tansols 5 anys, tot el que sap i... tot el que li queda per aprendre!!!. Una prova més del poder de l'educació en llibertat!.
uri

...una nit sense dormir a la Chapada Diamantina!

morro del Pai Inácio, Chapada Diamantina

... deixar Salvador de Bahia per passar al parc nacional de la Chapada Diamantina ha estat un descans. El poble de Lençois, petita població des d'on s'organitzen les diverses excursions a la zona és tranquil, colonial i rodejat de mata atlàntica (vegetació molt frondosa i rica ecològicament). La Chapada és, de nou, increíble! Si, valls, congostos i cascades es disputen el protagonisme.

Vaig arribar-hi a primera hora del matí. A l'autobús vaig conèixer Luan, la que va acabar sent la nostra guia a la zona, que formava part del grup Fora Trilla (fora pista) de guies una mica més intrèpids i fora dels circuits normals.

El primer dia vem visitar el morro del Pai Inácio (...no sé si traduit seria "pare ignasi" jeje, quines casualitats), des d'on es podia contemplar una vista per una de les espectaculars valls de la chapada.

El segon dia, em vaig afegir a unes espanyoles per fer tres dies de trèking al llarg del parc nacional, i després de molt buscar vem decidir que Luan seria la nostra guia.

Comencem a caminar, sortim de lençois i coneixem les primeres cascades, el riu està gairebé buit, no ha plogut els últims dies. Ens endinsem a la mata per seguir el curs del riu a través del Congost del XXI, preciós, humit i ple de cascades des de 3 fins a 60 metres. És un espectacle, i la vall és tansols per nosaltres. Decidim fer nit a una bauma al lloc habitual, alcostat del llit del riu i uns metres per sobre. Prop de nosaltres hi hauria d'haver una cascada, avui no té aigua. Ja és de nit, creuo el riu gairebé buit per contemplar els voltants d'aquest impressionant hotel de mil estrelles (com hagués dit el Pau).

No hi ha un núvol al cel ni població propera així que això és un espectacle. Em toca el pitjor lloc per dormir, tinc tres goteres que em van mullant el sac. Sort que no plou!... bé, no puc dormir. Merda! comença a ploure, i com!!!! Sento un bonzit. Buff heu vist això??? el riu està creixent, tansols estem uns 4 metres per sobre, buff, no tenim sortida. No passarà res. Impossible dormir, les goteres s'han multiplicat i ara tinc fred. És fosc decideixo agafar el frontal i ilumniar el riu. Merda, ha pujat!!! i a quina velocitat, estic inquiet, tenim tres cascades per sota nostre i una és de gairebé 60 metres. L'aigua va ràpid molt ràpid i mai l' havia vist tanta força, ni tansols al mar. Luan està inquieta, ni ella ni el seu company, que porta més de 15 anys de guia al parc l'havien vist mai tan alta. Va iluminant el riu, i decideixo anar a parlar amb ella. Dissimula la seva inquietud quan li demano si era normal, diu que si, però la seva cara parla per si sola. El riu segueix creixent, és impossible creuar-lo, així que estem a les mans de la natura. Un se sent tan poca cosa! El riu segueix creixent, passa a un metre i mig d'on sóm nosaltres. Estic xop i tinc fred, estic nerviós, però ho dissimulo perquè les noies de madrid amb qui camino ho estan més. Hem quedat aillats. Només cal esperar.... i esperar... Buff, si això segueix pujant....

busco possibles sortides, .... bé! sembla que ha baixat una mica, i una mica més, i una mica més .... respiro, ja està. Quin ensurt.

...tot ha passat i no és fins l'endemà que Luan ens confessa que en els últims 20 anys el riu havia arribat a aquella alçada i que no les tenia totes, bé, ella també patia. A més, ahir estava gairebé buit i ara, amb la primera llum del sol, tot són cascades que s'obren pas entre la mata.

No dormo res, però cal sortir d'aqui, d'aqui al llit del riu, per estar més tranquils. Quina experiència! quina experiència! Ja ha passat!!!

Caminem fins a la cascada fumaça, més de 380 metres en picat formen la cascada més alta del Brasil. És increíble. Canviarem els tres dies de ruta per dos de ruta i un d'escalada, necessitem dormir, escalfar-nos i assimilar lo viscut.

Dormim a Lençois i ens preparem per fer petites escalades en roques de poca alçada al costat del riu Lençois, conegut per la seva riquesa en diamants, i de color vermellós. És molt bonic.

Ha estat una sort conèixer Luan i una experiència lo viscut. Realment la chapada diamantina té una riquesa natural excelent, i seria encara molt més espectacular si part d'ella no fos cremada any rera any per facilitar les tasques dels buscadors de diamants.

Doncs res, una forta abraçada i us vaig explicant,
us estimo,
uri

sota d'alguna pedra

Segueixo a Salvador, un lloc on pretenia passar tansols uns dies i on ja porto unes setmanes. En resum, per mi, Salvador ha estat contrast. En ella m'hi he sentit com a casa i com un foraster, hi he vist l' àfrica dins l'amèrica llatina o el poder blanc sobre el negre. La riquesa arquitectònica o la favela amagada en ella. I he de reconèixer que he intentat fugir del centre històric per descansar de incombustibles venedors ambulant i gents vàries que veuen en la pell crua una interessos i oportunitats. Moltes vegades, el turista, que enlloc d'ajudar empitjora la situació, reparteix prepotencies i ajuda a interessats brasilers, lluny dels més necessitats, que pretenen viure amb comoditat.

A Salvador també he trobat la pluja, llarga pluja, una setmana de pluja sense parar, que ha allargat la meva estada a la ciutat. Com pot haver-hi tanta aigua al sostre?

He descobert el brasil amagat, el de veritat, parlant amb Eduardo, artesà i mestre de la vida. A la casa Jose-Valdor (la rencarnació de bob marley) dins la favela rocinha, o passejant, agafat d'Alberto (el seu fill rasta de quatre anys) pels carrers dels barris menys castigats pel turisme i més castigats per la història.

En veure la duresa de prop la càmera no es disparava, la ment no funcionava, tansols el cor s'encongia una mica i s'empapava de la Dignitat. DIGNITAT crec que sovint és els que ens falta i brota a grans quantitats, en algun país, sota d'alguna pedra.

Aixi que estic vivint i aprenent molt. Ja que tinc el privilegi d'estar aqui, tractaré de seguir aprofitant-ho.

Provablement deixaré la ciutat uns dies per dirigirme al parc nacional de Chapada Diamantina on m'esperen valls, cascades increíbles i molta tranquilitat. Això promet!

una forta abraçada a tots i totes.
uri

c a p o e i r a

Doncs realment practicar Capoeira angola a Salvador és increíble!!!!
....aqui la gent balla als problemes....
i canta a la vida!

el Brasil que no està de moda

El pelourinho està custodiat per policies militars. Ells protegeixen al turista i persegueixen al local. Es posen a cada cantonada o passegen gairebé en formació en grups de més de deu pels carrers del barri històric. De tant en tant paren i escorcollen. Persegueixen la droga i la delinqüència. Sempre acaba rebent el més dèbil. Aqui la policia, com a tants d'altres llocs, està darrere del tràfic i persegueix al consumidor. Avui he vist com el cos especial de colpejava a un jove, i el passejava emmanillat com a mostra de duresa i precedent.

Les faveles també són omnipresents a Salvador. Són grups de cases apilotonades i amb péssimes condicions. Tansols a un quilòmetre d'una d'elles, s'alça un barri sencer de nous edificis i gratacels d'arquitectura moderna, els seus carrers són amples i nets. Les empreses més grans del país i part de l'estranger hi són presents. Imagineu-vos de quin color són els que hi viuen, i de quin color són els qui netegen els seus carrers.

a Salvador

...entre d'altres he conegut Valrek, contra-mestre de capoeira angola al pelourinho.
He decidit que em quedo una setmana aqui a Salvador. Practicaré la capoeira, faré fotografies, esquivaré venedors ambulant...
A més, proximament arribarà a la ciutat una marxa de denúncia de l'MST i m'agradarà estar-hi present.

beijos,
uri

de negres i blancs

...mentre que els negres són la inmensa majoria als carrers de Brasil, a la televisió tansols surten blancs feliços i rics.

...blancs són els governants d'aquest país. Blancs els empresaris. El diputat negre o indígena tansols té poder durant la campanya electoral.

...molts són els moments que m'avergonyeixo de ser blanc i europeu... ara ho deixo aqui, però algun dia parlaré sobre això.

brasil es negre a Salvador de Bahia

Pocs racons m'han atret tant com el Pelourinho, el centre històric de Salvador de Bahia. Els esclaus africans desenbarcaven aqui per treballar al camp amb sucre, cafè o cacao; com a garimpeiros (buscadors d'or) o en la construció de la sobria i injusta arquitectura colonial. Avui, Salvador és plenament negra i africana. Aixi, el que la natura va distanciar amb la separació dels continents, l'esclavitud ho va tornar a ajuntar, aportant les arrels africanes a un brasil indígena i colonial. Al principi, els colonialistes portuguesos, prohibien i reprimien la cultura africana, que miraculosament s'ha mantingut en les arrels dels nordestins at ravés d'ocultacions d'aquesta en la cultura europea.

Així va néixer el Candomblé, una tradició religiosa que amaga en els sants católics, els déus
africans (orixas), i que és molt present a la ciutat de Salvador; o la Capoeira, originalment una eina de lluita contra l'esclavitud, amagada en una mena de dança, molt perseguida pels colonitzadors, que ha evolucionat fins als nostres dies amb una barreja de lluita, cultura, i música.

Així, el berimbau, instrument de corda utilitzat pels capoeiristes, era antigament utilitzat per advertir als practicants de que venia la cavalleria colonial, i avui en dia ha passat a ser un instrument bàsic de les Rodes de Capoeira.



I en passejar per Salvador, tot és ple de berimbaus, capoeira, percussió i música afrobrasilera, aquí un se sent realment ben aprop de l'Àfrica negra, rodejat de cossos perfectes, i moltes, moltes arrels. Per expemple, ara mateix, mentre escric, escolto al carrer, la redemption song de Bob marley sobre l'etern soroll dels djembes africans. A més, en caure la nit, els carrers enlloc de buidar-se s'omplen, i la música en directe s'escampa pel pelourinho.

Ahir al vespre vaig poder assistir a un concert gratuït de Jazz, que es va anar convertint en una festa afro-brasilera, inundada per balls sensuals que es movien en una cançó que el cantant havia compost:

Dona'm una abraçada, negre! Dona'm un somriure, negre! Perquè negre és la tristesa... Negre la LLibertat!

Assegurança de vida

A l'autobús, des de Porto Seguro cap a Salvador de Bahia, des de la carretera veiem varis acampaments de l'MST. Es posen al costat de la carretera per denunciar la seva situació, alguns pensen que és una vergonya.... d'altres en canvi, com el brasiler del seient del davant comenten:
per nosaltres, l'MST es una assegurança de VIDA!

problemes?

Bé, crec que a l'afegir comentaris al blog, hi ha qui ha tingut certs problemes, quan el missatge ha sigut llarg. Així que, si escriviu, cosa que em fa molta gràcia, abans d'intentar publicar-los, guardeu-los. També podeu dividir el text en varis missatges,

beijos,
uri

rumb al Nord!

...des d'una área de reserves indígenes, el poble d'Itamarajú.... a l'extrem sur de Bahia, rumb al nord, cap a la població de Porto Seguro, punt de desembarcament dels Portuguesos.

M S T. Sense terra pero amb ESPERANÇA

MOVIMENTO DE TRABALHADORES RURAIS SEM TERRA

En un acampament dels sense terra, sota la llum de la lluna i d'una espelma, rodejat de floresta, conreus, bestiar, aigua i dignitat el petit Mickael li pregunta el seu pare? "Pãe, onde mora la lua?"(pare, on viu la lluna?), i a mi, com no, em cau la baba en veure i viure tant d'aprop aquesta situació. Avui si, per primera vegada, he trobat la Dignitat humana, una de les raons que em van portar fins aqui.


El Moviment dels Sem Terra, l'MST, va néixer arrel de la desigualtat territorial del país, dominat per fazendeiros, grans latifundistes, pocs dels quals, acumulen la majoria de terres. Moltes d'aquestes terres són grans propietats merament especulatives i improductives. En la seva majoria, el ciutadà brasiler, fugint de la duresa de la vida al camp, o de la sequera nordestina, es va veure obligat a emigrar a les grans ciutats dels estats més rics del sud-est. Aixi, de la vida rural va passar a la urbana, habitant faveles, lluny de la seva cultura i les seves arrels, amb entorns gens favorables, apagant-se poc a poc, moltes vegades sufrint exclusió i malnutrició.

Per acabar amb aquest problema, espontàniament, petits grups d'exclosos van ocupar grans fazendes, creant un precedent que s'ha acabat convertint amb el moviment sense terra. Que assenta anualent milers de famílies. El moviment els dóna l'oportunitat de retornar a la natura, de ser "productius", estimats i respectats.

Pobres en lluita, treballant colectivament per un futur millor, rodejats de l'esplendor de la natura, aquests sense nom tracten de canviar la societat a través d'una conflictiva reforma agrària. Canviar la societat és, generalment una utopia, però l'entorn més inmediat se'n veu molt beneficiat.

M'ha acollit João, cordinador de l'acampament Cruz de Ouro, que está en fase d'assentament. Ha sigut un plaer conèixel i conviure amb ell. M'ha explicat que un total de 129 famílies comparteixen terres i projectes a Cruz de Ouro. Ocupant, el moment més rebel, més somniador; després Resistint les accions de la policia militar o de pistolers financiats pel propietari, Produint, per autogestionar-se, i Concienciant-se per ser més coherents. Així, per exemple, després d'ocupar una fazenda s'alça l'edifici més gran de tots: L'ESCOLA, que forma des dels més petits, fins a adults, sovint analfabets. A l'escola tot es porta a nivell práctic, aixi, les matemàtiques parlen dels quilos de mandioca que cal vendre al mercat, i les ciencies socials de les desigualtats que els han tocat viure. Podem dir que és una escola molt lliure, i amb un fracàs escolar molt baix.

Si, és ben cert que no tot són flors i violes, i que el mateix MST abarca diferents sectors, des de la base, la qual he tingut el plaer de visitar, de principis gairebé revolucionaris; fins a la direcció, que s'arriba a tocar amb l'extrem menys conservador del Partit dels Treballadors de Lula, que tantes espectatives va generar entre el poble de brasil i que tant ha decepcionat, prioritzant el neoliberalisme a la política social que tant havia promés. Així, un partit originariament obrer, nascut dels moviments socials, ecologista... (el PT de fa 25 anys), una vegada més i des de ja fa uns anys, en topar amb el poder, s'ha oblidat dels orígens, de la base, i ha deixat a la gent sense esperança. Bé, com que aquest any aqui hi ha eleccions, ja tornaré a escriure sobre això.

Així que, entre nens, treballadors, lluitadors, somniadors, espelmes i natura, m'he sentit part d'aquest lloc tant especial, on m'han acollit com si fos a casa meva. Qui sap, potser demà ho veuré tot diferent, però això ja ha valgut la pena, encara que tansols sigui perquè avui he pogut pensar que un altre món és realment Possible!

Aixi que aqui un es pot deixar ensenyar pels nens que mostren un a un els fruits de la floresta o,
sense televisor i rodejat de Pura Vida, un pare pot prendre's tot el temps que vulgui amb respondre al seu fill, quin és aquell lloc tant màgic allà on viu la lluna!

On el mar és O C R E!

02-04-2006

Realment visitar Arraial do cabo va ser d'agrair per la vista!!! A més em va introduir més a la cultura i la llengua del país. És una zona que no deixa de ser visitada, però per fi, deixava enrera el turisme estranger més prepotent i irresponsable. Arraial, em va despedir amb una poètica posta de sol sobre l'atlántic!

Com sempre rumb al nord, he visitat la ciutat de Macaé, on he viscut un parell de dies. Volia visitar un missioner manresà que hi porta 40 anys, ajudant als més desafavorits. La intuició i l'escepticisme no em van fallar en aquest cas. Cert és que per la gent del barri suposa certa ajuda alimentaria i educativa, però el pes moralista de la religió i és molt present. A més, la comunitat (com diuen ells), es permet tota mena de luxes que contrasten amb l'entorn.

De totes maneres, vaig coneixer a dues grans persones en la meva estada a Macaé, la primera Burika, un home rialler de 60 anys que sempre que podia em portava a donar un volt pels voltants de la ciutat. La segona, el Dr.Carroso, un metge que combina medicina tradicional, oriental i noves tecnologies. És acupuntor, i combina el seu treball, amb la investigació i amb l'atenció en zones de "risc social". Realment un personatge, referent en la investigació i el tractament de l'esclerosi múltiple a nivell mundial.

A mitja tarda d'ahir agafava un autobús, que creuant tot l'estat d'Espirito Santo, i uns 800 kilometres més al nord, em portaria prop del petit poble on estic ara, Caravelas. He arribat a l'Estat de Bahia a quarts de 5, i m'ha rebut una estació plena de gent sense casa, dormint-hi i buscant-s'hi la vida. Molts tenien fred, molts tenien gana. Realment a mi, m'ha generat una sensació d'autorrebuig o contradicció brutal, sobretot a l'inici. Si, sóc un privilegiat, i en sóc ben conscient. Prometre escriure sobre això més endavant, quan tingui les coses més clares.

El trajecte fins al poble de Caravelas ha estat brillant. Esplenades de verda gespa, plenes de bestiar, es disputen el seu lloc amb la brutal Floresta tropical, i rius gegants d'aigua fent meandres. I al cel, sempre núvols i sempre Sol. És preciós veure el degradat que fa la humitat sobre la floresta, que es va perdent en la vista quan la pluja hi cau o la brisa la penetra. Els canvis del cel generen moltíssims canvis amb la llum que moldeja el paisatge, dominat pel VERD, de mil tons diferents.

{Diuen que Brasil és la terra del verd i del vermell. Lo de vermell per la terra, rica en no sé quin tipus de metall, i lo de verd per VERD! Un detall, tot i que la vegetació creix per tot arreu i amb molta esplendor, no és la terra (molt àcida) la que la nutreix en la seva majoria. Tansols el 20 % dels nutrients provenen del sól. L'altre 80 és pura matèria orgànica.}

L'ultima sorpresa en el paisatge me l'ha ofert la platja més propera a Caravelas. Sense saber amb que em trobaria, l'he anat a visitar. Us imagineu un mar de nuvols a l'horitzó sobre un oceà OCRE fins on abarca la vista? Així és la immensa platja de Caravelas! Un regal pels ulls (i per la càmera!). El riu, ple d'argiles, tenyeix les aigues de la mar, convertint-la en un ESPECTACLE!

Aixi que empapant-me de idiomes, paissatges, pobreses, proeses, carrers plens de colors, de músiques, de sucs, de mosquits i de ventiladors, ja començo a sentir aprop aquesta terra.

Una forta abraçada a tots,
Uri

a r r a i a l d o c a b o !

28>03>2006
aquesta és una foto treta d'internet d'arraial do cabo, un lloc màgic i
I N C R E Í B L E on he tingut el plaer de passar uns dies! ! !
muitos beijos, uri
direcció Macaé (unes desenes de quilometres més al nord)

Recordar

Recordar>
Del latín Re-cordis: volver a passar por el corazón
Eduardo Galeano

Per totes aquelles persones i situacions a qui recordo, estant lluny de casa i aprop del cor, durant aquest viatge!!!

al país dels colors i dels sabors

buff!

Ara m'adono que en una setmana es poden viure una infinitat de coses. Tractaré d'explicar-ne alguna.

Després d'un brillant més de despedides i més despedides, en que em vaig adonar de moltíssimes coses, vaig agafar l'avió que via Londres, em va portar a Rio. No parlaré de lo malament que es menja ni del fred que es passa a bord del 747 que va creuar el xarco, jeje

Bé, és en sobrevolar BRASIL quan et comences a fer una idea de lo immens que és tot, i quan dic tot és tot. Les distàncies, els edificis, les platges, les diferències entre rics i pobres, la injustícia, els arbres, les flors, els insectes... tot!

En general, hi ha molt mala premsa sobre la ciutat. A mi, m havien advertit dels robatoris i alts índex de violència, aixi que el primer que vaig demanar al primer brasiler que vaig conèixer va ser si el meu alberg estava en una zona segura, jejej més val saber-ho pero ara m'adono que estava ple de pors, jeje La pura ignorància.

L'alberg estava a la part més alta d'un un carrer empinadíssim al fons del Barri de Copacabana.
Una desena de metres per sobra de l'alberg, comença la floresta (un entremig entre bosc i selva), d'una riquesa natural altissima, tenint en compte que es troba tocant a la ciutat. Un centenar de metres més amunt, obrint-se pas a la muntanya, una de les omnipresents Faveles que rodejen la majoria de poblacions del brasil, en especial, d'aquesta zona.

Les faveles són barris sovint sense enllumenat i clavegueram, habitades per milers i milers de persones. Tansols en l'estat de Rio, es calcula que gairebe 10 milions de persones viuen en aquests barris. N'hi ha mes de 600 en el mateix estat de Río. En la seva majoria són immigrants del nord est del país que fugint de la sequera, la precarietat i la pobresa van emigrar (i continuen fent-ho) a la zona més rica del país (a les ciutats de Rio i Sao Pablo), que no els va oferir el treball digne que tant buscaven. El 60% dels treballadors de Rio treballen en negre, en la seva majoria buscant-se la vida com poden pels carrers de la ciutat. Realment, en veure tot això, un no es queda indiferent i sorgeixen un munt de contradiccions, però d'això ja us en parlaré més endavant;

Visitar Rio es interessant, però no més que qualsevol altra gran ciutat, a més, aquesta ciutat és més aviat magnificada pels seus interessos turístics. I queda molt lluny de la imatge de la "cidade maravilhosa", que tant es ven en els viatges turístics. Bé, sé que eren els primers dies, però, no em va agradar sentirme com un dòlar amb potes a les platges d. Ipanema i copacabana, probablement les dues platges més concorregudes i famoses del món. Ah, i si rio es una de les ciutats més visitades a nivell mundial, el punt de visita estrella és el corcovado, La figura del Jesucrist a 710 metres per sobra la ciutat. Si, es molt bonic, pero us dire que enlloc de disparar fotos a la bellesa de la ciutat, vaig disparar-les compulsivament contra el grapat de turístes ridículs que la visitaven. Realment, un se sent molt estrany al seu costat.


Després d'estar un parell de dies, d'adaptació al país i al seu idioma, més difícil del que em pensava degut a la seva pronunciació, vaig decidir anar uns 400km al sud oest, a preciosa zona de Trinidade i Paraty, envoltada per selva i mar, i antiga zona rica en la História: Primer van ser els indígenes, que només van poder ser expulsats premeditadament a causa de malalties europees. Més tard els Pirates, que van fer d'aquest racó de món la seva guarida i finalment, una zona de transport de rics minerals, que va impulsar-ne l'arquitectura colonial. És increíble observar la platja rodejada de muntanyes de floresta o petita selva. Aqui, com comentava, tot és molt i molt gran. Buscant una picina natural, ens vem endinsar per la floresta, plena de sons i colors. Un autèntic plaer. Si bé l'entorn era immillorable, em vaig veure rodejat de 4 alemanys i un suis que tb parlava alemany, .... no vaig anar al Brasil per parlar anglès i prescindir de la realitat del país, aixi que Adios muy buenas!

Vaig abandonar la zona dirigint-me a la colonial Paraty; Passejant el vespre per aquesta vila, tot és realment molt pintoresc. En aquests carrers cobren vida colors, olors i sons, generalment de bossanova, que s'escolta cada nit als bars de Cruos (blancs).

Avui, després de passar per la ciutat industrial d'angra dos reis, m'he desplaçat cap a la zona d'arraial do cabo, on demà visitaré unes platges precioses, d'aigues cristalines rodejades de dunes. Pot ser realment increíble.

Pel que fa a les fotos,
no és fàcil disparar els primers dies; primer s'han d'absorvir moltes coses. Tot arribarà. Motius fotogràfics no en falten! jeje A més, hi ha moments que he preferit anar lliure de càmeres i despreocupar-me que estar-ne pendent.

De fet, ja m'he allargat prou, aixi que, ja us aniré explicant,
una forta abraçada,
des del país dels colors i els sabors,
petons,
uri

a m e r i c a L l a t i n a

ei, ja he trepitjat l.america llatina per primera vegada!!!!!!!!
prometo escriure quan trobi un momentet per assumir tot el que he vist,
muitos beijos,
uri

21 de març: el dia D.

eps!
...bé doncs, la veritat és que em fa molta gràcia comunicar-vos que....
....el dia 21 de març....
....emprendré un viatge cap al BRASIL!

si us interessa, aqui a baix explico una mica aquest projecte,
abraçades,
uri

Els que més em coneixeu ja sabeu que ho portava de cap des de feia temps i ... la veritat és que no deixaré córrer aquest projecte ara que tinc la oportunitat i el privilegi de portar-lo a terme.

He agafat un bitllet per mig any, que és aproximadament el temps que pretenc quedar-m'hi, però permet ser canviat per qualsevol data pagant un mínim de pasta. Aquest bitllet em permet tornar al cap d'un més si les coses no funcionen, o... quedar-me fins a un any si... vés a saber.

Més enllà del que pugui trobar i descobrir en el camí, de l'experiènca personal, podríem dir que tinc tres grans objectius, que a més a més es barregen entre ells:

* el primer, coneixer la realitat del Brasil, un dels països més desiguals del panorama internacional, conèixer les seves arrels africanes i esclaves, conèixer també part del llegat indígena; conéixer a través d'ell la realitat de l'amèrica llatina i els efectes d'acció i reacció del neo-liberalisme vers ella. Tinc ganes també d'estar en aquest paradís natural, la part més turística del viatge i d'empapar-me de la seva gent, que diuen que és el veritable atractiu del país. Suposo que acabaré buscant un turisme lluny de les masses, si és que això no és antagònic.

* En segon lloc voldria trobar un projecte, un espai, on aportar part del meu temps i dedicació. Ara per ara estic posant-me amb contacte amb diferents ong's i moviments que treballen temes com els trangènics, els meninos i meninas da rua, el famós moviment dels sense terra.... Seguim caminant.

* En tercer lloc, la difusió d'aquesta experiència mitjançant fotografies i textos posteriors a aquest viatge, o aquest mateix blog mentre duri. Per mi és molt gratificant poder-ho fer. Suposo que acabarant havent-hi un munt de fotos sobre el brasil en general i, a més petits reportatges sobre zones, persones, o moviments socials. Modestament faré el que podré.

Val la pena dir que.... m'agafo la llibertat de canviar tots aquests plans inicials per d'altres, ja que d'aqui a allà estic segur que canviarà també la meva perspectiva.


Ara per ara, la meva intenció de recorregut inicial és la següent:

Des de Río de Janeiro (on arribo, situat al sud-est del país) tractaré de vorejar la costa fins al Nord-Est del País. La veritat és que Brasil és de dimensions continentals i són una burrada de quilometres, per tant no descarto agafar algun vol intern tot i que no és la meva intenció inicial. M'agradaria almenys passar per l'estat de Bahia i arribar-me a la zona més pobra del país entre Fortaleza (antic Caerà) i Recife (antic Pernambuco).

Evidentment m'agradaria visitar zones d'alt interès com l'Amazonia o La zona de Pantanal, però sóc conscient que hauré de descartar-ne vàries.

doncs res....
que ja us aniré informant,
una ABRAÇADA!
uri
quemadormo@hotmail.com

benvinguts al blog!

benvinguts al blog!, un espai comú que pretén difondre les diferents vivències i experiències
del projecte-viatge al BRASIL,

una abraçada,
uri
quemadormo@hotmail.com