diumenge, d’agost 03, 2008

Inici i Final

Bones,

Tant si ets nou com si ja has entrat en aquest blog alguna vegada t'explico una mica on t'has posat: Aquest blog busca ser un diari de viatge, de sensacions viscudes al voltant d'un any bàsicament a Brasil i Colòmbia però també a altres punts del continent. Un viatge realitzat des del març de 2006 fins el març de 2007.

Moltes coses han canviat.... si, jo també. Ara sóc de nou a casa agafant forces i preparant nous projectes.

Molts dels textos i fotografies que hi veuràs eren escrits i retocats ràpidament durant el mateix viage aixi que no siguis molt exigent amb els resultats.

Avui queden lluny els campaments dels camperols sense terra al brasil, la convivència amb els nens i nenes de carrer a Fortaleza, la grandesa de l'amazònia, les comunitats colombianes en resistència o la forma d'entendre la vida Boliviana. Queden molt lluny. He intentat ajuntar el món occidental amb el llatinoamericà però no és fàcil. La corrent de pensament majoritari occidental és molt forta. Dins meu queden però gran quantitat d'experiències i resistències viscudes i l'haver compartit i conviscut amb gent extraordinària, digne i humil que lluita per un demà millor en alguns dels racons més bonics del continent. Ja formen part de mi.

Suposo que continuaré viatjant. Personalment crec que necesito, de tant en tant, descontaminar-me de la rutina, d'un sistema de valors erroni, dels mil i un perjudicis que dia a dia acumulem, necessito ampliar la meva consciència i fer-la més àmplia, veure d'aprop tan els paissatges més bonics com les situacions més dures, assenyalar l'alienació que genera el capitalisme més ferotge i els seus efectes arreu on arriba i assenyalar que no hi ha una sola i eurocèntrica manera de viure. És una necessitat. A més, a fotografia m'empeny a seguir caminant, coneixent, presenciant i comunicant. Comunicar allò que et mou i et commou, d'això tracta la fotografia, i poques coses m'han commogut tant com les experiències que he viscut a fora.

Richard Kapusinsky, un dels més grans fotoperiodistes que mai han existit ho definia "no sé que ens guia, però sé que desitgem seguir aquest camí".

En fi.... de moment aquest blog ja s'ha acabat. Si és la primera vegada que hi entres sigues benvingut/da. Pots començar per baix i acabar a la part més alta. Si ja hi has entrat alguna vegada doncs benvingut/da de nou. Estic molt agraït amb l'interés que ha generat el blog entre vosaltres.

En fi... suposo que hi haurà nous textos, nous viatges, nous blogs, noves fotografies.... i d'una forma o altra ja en seràs informat.

Aprofito per saludar-te,
una abraçada,
Uri

PD1. Si ho desitgeu podeu contactar amb mi a la direcció de correu oriol2n@hotmail.com
PD2. Si encara us queden ganes de llegir quelcom podeu visitar un petit recull de textos i reflexions interessants. http://uritextos.blogspot.com/
PD3. Podeu veure el meu nou blog fotogràfic, ben diferent a aquest per les circumstàncies, a http://www.oriolsegon.blogspot.com

dissabte, d’abril 28, 2007

diumenge, d’abril 01, 2007

paraules de Neruda,

i com deia el gran Neruda,
"Es difícil florecer, en el desierto de la sal."

En un món tan competitiu i individualista com aquest, nedar a contracorrent no és gens fàcil.

dimecres, de març 21, 2007

...la tornada!

Si! és cert, ja torno a ser per Manresa.
Una mica abans i per sorpresa he aparescut per caseta.
Avui fa poc més d' un any que marxava... i ja he tornat.
Suposo que aquest mes serà el mes del no ho sé... i suposo que l'aterratge a la ciutat serà en certa manera forçós. Ja es veurà.
Gràcies a tots aquells que heu anat seguint els meus passos a través d'aquesta web. M'heu fet molt feliç.
Espero poc a poc anar-me retrobant amb vosaltres, adaptar-me a la vida de casa i passar-m'ho molt bé editant el material,


abraçades,
uri
pd. conservaré aquest espai online per continuar reflexionant i penjant-hi fotos del viatge,
i anunciar-hi les exposicions o projeccions del material, una vegada estigui editat....
espero que de tant en tant encara hi aneu fent una ullada,

gràcies, de veritat!

dissabte, de març 10, 2007

val un Potosí,

Potosí, la muntanya que menja homes.

Una de les coses que més m’ha impactat de les que he pogut veure i viure d’aprop ultimament és sens dubte la visita a la ciutat minera de Potosí, la segona ciutat més alta del món, punt de mira de la colònia espanyola “en sus años mozos”.
Recordeu la frase, esto vale un Potosí? Més de 400 anys d’explotació i el Cerro Rico de la ciutat segueix escupint plata, zinc i altres minerals, però també precarietat en tots els seus sentits.
Aquest cerro, aquesta muntanya ha rendit tanta plata que (i ja ho deien els colonitzadors) s’hagués pogut construir un pont del mineral entre la ciutat i l’españa explotadora. Hi ha qui dubta i considera que això es poc menys que una exageració, qui coneix bé la història de la ciutat mineral no dubta però que es podria construir un pont amb els ossos de tots aquells que han deixat la vida als intestins de la muntanya.
Les xifres parlen per si soles, es calcula que uns 6 Millons d’indígenes han deixat la pell al cerro, ja sigui per desploms, contaminació pulmonar, o perquè simplement no han aguantat les condicions laborals properes a l’esclavitud recentment pero volcades a l’esclavitud fa tansols algunes dècades. No s’han de despreciar tampoc els més de dos millons d’esclaus africans que van morir-hi també de malaltia o al no acostumar-se ni al terreny. Els pocs que van sobreviure els van posar a treballar l’indispensable planta de coca a comunitats properes a La Paz.Junts sumen més de 8 millons de víctimes mortals.
La fulla de coca es clau en aquest país i mereix una atenció especial. Per l’indígena aquesta fulla es sagrada i de cap manera pot ser demonitzada i vinculada directament amb la cocaïna. La fulla de coca es mascada constantment per tot treballador bolivià, pel camperol i pel miner, i li dona la força per treballar, li amaga la gana i li apropa l’esperit a pacha-mama, la mare terra, a qui ofereix unes fulles en forma de paga a la terra. La coca mascada o en forma de infusió, es troba en tots i cadascun dels racons de Bolívia, i té una importància incomprensible per la majoria dels bolivians. A ells ara, els diuen que aquesta fulla milenaria i sagrada que tant els ha ajudat, no es per res mes que per processar la cocaïna que en la seva majoria es consumeix a milers de quilòmetres de les seves terres. L’estrategia de l’imperi occidental no passa desaparcebuda pels bolivians.
El miner, abans de treballar, comparteix la fulla de coca, l’esmorzar i l’alcohol amb els seus. Sense la coca no es treballa i l’alcohol els ajuda a aguantar el fred i els gasos de l’interior. Aquest alcohol peró te una peculiaritat vinculada a una creença, normalment es tracta d’alcohol de 96 graus, doncs si volen que la terra els doni mineral pur, han de consumir l’alcohol de la mateixa puresa. A més, milers de treballadors infantils exploten el cerro. Una muntanya on encara avui en dia, hi treballen m{es de 10000 persones diàriament ja sigui a pic i pala o gràcies a la dinamita que pot ser comprada lliurement en els mercats de la ciutat. En fi, un, en passejar-se per aquestes terres no pot deixar de sorprendre's i de sentir l’obscur passat, el no gaire millor present i l’incert futur que despunta per tot arreu.
Barbàrie es la llavor que van sembrar els colonitzadors i difícil sentir l’esperança.

divendres, de març 09, 2007

aprofitant els úlims moments per Bolívia,

Bolivia és un pais interessantéssim i altament recomanat que sembla despertar-se del malson etern de l’explotacio occidental.

Soc a la Paz, aquesta ciutat a 4000 metres té un munt d'atractius: el seu mercat de l’alto (on es pot trobar de tot al preu de poc o res) els colors del mercat i els teixits, milers de dones amb nens a l’esquena suportats per una tela, els enllustradors de sabates vestits amb pasamuntanyes.... realment es de les ciutats que mes m’han captivat.
Aixi doncs estic disfrutant dels ultims dies a Bolívia, doncs demá m’espera el vol que a través de la llarga escala de La paz-Santa Cruz-Asunción-Sao Paulo, em portara a la Cidade Maravilhosa, punt d’inici i de final del viatge. Era un viatge que tenia previst fer per terra, però degut a les inundacions que ha provocat el fenòmen del niño al pais, l’hauré de fer via aèrea.
Una forta abraçada i fins aviat,
uri

divendres, de març 02, 2007

L'increible salar de Uyuni

buff!
Tres dies més per Bolívia, tres dies pel salar d'Uyuni,
sens dubte un dels punts més màgics i bonics on he estat mai,
sincerament: Impressionant!
Veure el contrast de l'horitzó blanc de sal natural amb l'impacable blau del cel,
banyar-se en unes termes naturals a més de 4000 metres, amb unes vistes espectaculars,
Veure la combinació de muntanyes àrides ocres i vermelloses, amb el blau verd dels llacs que les rodejen,
passejar entre sortidors de vapor volcànics,
recórrer 800 quilòmetres entre llames i flamencs,
posar un peu a Xile,
en fi, és increible trobar en tant poc temps i espai tanta esplandor de la naturalesa,
aviat enviaré algunes de les fotos,
una abraçada,
uri

dijous, de febrer 22, 2007

guamocó, colòmbia, mineria artesanal de l'or

Bolívia,

BOLÍVIA,
terra màgica,
cels, colors, fred,

La Paz, ciutat interessant,
...
bones experiències i bona companyia,

Evidentment m'encantaría aprofunditzar en aquest país,
el temps és ara una limitació,
fortes abraçades a un mes de la tornada,
uri

dijous, de febrer 15, 2007

silencis

...ho sé, ja no són tantes les paraules que escric, tantes les fotografies que publico...
imagino que estic viatjant més ràpid de costum...
que són moltes les circumstàncies que he viscut, algunes de les quals he digerit, d'altres estic digerint...i d'altres em tocarà digerir,
a més, estic començant a tancar el cercle, poc a poc tornant camí de casa,
em sento bé,
de fet, sempre he buscat que aquest espai fos quelcom espontani,
i... quan les paraules no surten, no surten.
...
però tard o d'hora sortiran,
...
pd: evidentment machu pichu i les gents amb qui he coincidit des de la sortida de colòmbia han estat també impressionants,
...
abraçades,
uri

dimecres, de febrer 07, 2007

machu pichu.

Dem[a al mat'i, a primera hora, emprendre cam'i cap al m[agic punt del Machu Pichu
amb el present record de l-ingrid.

Us escric ben aviat,
pd> proximament arribaran les fotos i algunes de les reflexions d-aquest pa'is.

dimecres, de gener 31, 2007

per fi, des de Peru,

Són ja una desena els dies que passejo per Peru,
un país que m'està acollint molt bé,
Crec que el que més m'està agradant són els contrastos que es veuen per tot arreu, la riquesa de les cultures andines, els seus teixits i les seves llengues.... i la atmòsfera màgica de les seves terres.
Fins ara he tingut l'oportunitat de visitar les ruines dels voltatnts de trujillo, els temples de Chan Chan i la Huaca del Sol, i les ruines de Chavin. Impressionant.
És una sensació molt agradable deixar-se portar per les ciutats milenaries fetes de fang i pedra i tractar d'entendre la seva simbologia. En totes les cultures elements com el jaguar, la serp i el còndor són recurrents. Personalment, m'encanta la dualitat sota la cual entenien la vida... el dia i la nit, el foc i l'aigua, el blanc i el negre... Evidentment he maleït la colonització una i altra vegada.
Tot i això, el que més m'ha agradat han estat els dies d'estada als voltants de Huaraz, la cordillera blanca, on he tingut el privilegi de fer-hi un petit trekking.... caminar i caminar i caminar... fins arribar per sobre dels 4700 metres (sense cap tipus de vista (tansols neu)jj)... als voltants, desenes de cims glaçats per sobre dels 6000...., aparentment no es veia res, però, que bonic va ser despertar amb mitja horeta de la primera llum càlida del dia que il·luminava els cims nevats.
Diguem que la natura va oferir el seu espectacle i a nosaltres ens va tocar contemplar-lo, i en aquests moments vaig poder sentir que havia valgut molt la pena sentir fred, humitat, cansament. L'esforç a més sempre ajuda a valorar les coses. Sóm estranys els humans,
Ara sóc a Lima, aqui començo a redescobrir el llegat del Marc, que va viure aqui un bon temps i, de l'Ingrid, que ens va deixar en terres peruanes.
Aviat viatjaré cap al Cuzco de Machu Pichu i la Vall Sagrada,
estic també pendent de posar al blog alguna foto nova
una forta abraçada,
uri



divendres, de gener 19, 2007

cap a Peru

per sort la càmera ja funciona (tot i que no al 100%), i avui al vespre emprenc viatge en direcció peru,
una abraçada,

dijous, de gener 18, 2007

caminant

Quito, la capital d'Equador, és una ciutat molt interessant. El centre històric, els seus mercats, les seves gents, i la gran varietat cultural que ofereix el país. Aqui, he tingut el plaer de compartir bons moments amb equatorians i no tan equatorians.
Compartir la fotografia amb Gato, les ganes de canvi amb l'Arnau, l'Aida, l'Angi... contactar els familiars del Roberto, ha valgut molt la pena.
Després de la tensió colombiana, m'he relaxat una mica en aquesta ciutat.
Les diferencies culturals i socials són abismals, i el país, després de desenes de presidents corruptes sembla deixar-se portar per l'esperança de Correa, que com a mínim proposa certs canvis socials.
Concient de que els dos mesos que em queden abarcaràn tansols per conèixer molt superficialment Equador, Peru, Bolívia... tocarà aviat sortir de Quito per continuar. Potser ja rumb a Peru, potser amb alguna parada equatoriana a les comunitats indígenes del Páramo.
sigui com sigui caminant,
una forta abraçada,
uri

dimecres, de gener 10, 2007

la tristesa, la tendresa i la saviesa als ulls

...
després de superar més de 12 controls de l'exèrcit, al travessar en camió els camins muntanyosos la serralada selvàtica del Putumayo, actual zona en conflicte obert, em dirigeixo a Equador.
Deixo enrera doncs, Colòmbia, els seus retens militars, l'amabilitat de la seva gent, la tensió de viure en un país on la guerra de baixa intensitat és menys visible que tangible.
...
després de gairebé 24 hores llargues de tot tipus de transports, arribo a Otavalo, ja dins d'equador. Otavalo és un poble on la tradició indígena segueix vigent. Gent baixeta amb un accent estrany o una llengua completament diferent (el quichua), les galtes vermelles, carregats de nens o de sacs a l'esquena, i amb uns vestits preciosos.
Els indígenes d'otavalo semblen tenir tota la tristesa, la tendresa i la saviesa del món en els seus ulls. M'encanten.

dilluns, de gener 08, 2007

...tornaré a Colòmbia

...
tornaré a Colòmbia,
aquest país m'ha marcat, m'ha ensenyat massa.
amb les seves gents i comunitats, caminant.
Colòmbia com un amic incòmode,
potser gens fàcil,
però com un amic impossible abandornar-lo per sempre....
és aqui on he après que la dignitat no es compra, no es ven.
si es té, si existeix, preval sobre totes les coses.
aqui he après que la neutralitat, que tants judicis produeix, no és més que el fàcil punt de vista del sector acomodat de la població, que veu i viu la realitat amb el filtre polaritzat de l'estat del benestar,
...entendre, comprendre, compartir, és apropar-se, tocar, sentir, mullar-se...
...la neutralitat, en un règim de seguretat democràtica com el colombià no és més que complicitat.

Aqui és on he vist confosa, superficial, irresponsable, la societat occidental que tant ens mareja.

Aqui he après a compartir, comprendre i saber que signifiquen les paraules compromís, alruisme, resistència, company, conciència, demà.

Colòmbia m'ha acollit i m'ha ensenyat, però ara toca seguir, mica en mica, el camí de tornada. Estimo Colòmbia. Aviat arribaré a Ecuador.

...mica en mica emprendré el retorn cap a Rio de Janeiro des d'on a finals de març sortirà el vol que em tornarà a casa...

dimarts, de gener 02, 2007

impunidad

"En Colombia, de cada 100 crímenes, 97 quedan impunes"
La amnesia y la impunidad se mezclan para hablar de democracia y seguridad.

dissabte, de desembre 30, 2006

diumenge, de desembre 24, 2006

nadal a colombia

Primer de tot,

donar-vos les gràcies per ser com sou, per d'una o altra manera ser especials per mi.

desitjar-vos un bon nadal, d'aprofitar d'aquesta època de l'any vestida sovint d'hipocresia, el contacte amb l'amic, amb la família... dedicar temps a valorar el que tenim.

dedicar temps a escoltar-nos a nosaltres mateixos per dirigir les nostres vides en la direcció dels nostres somnis, dedicar temps per agafar conciència global, dedicar temps a prescindir cada cop més de la riquesa material que tanta pobresa ens crea i crea arreu. ¿qui ha dit que aixo és fàcil?...

Aqui Colòmbia el panorama és diferent, sé que les meves paraules ara tenen un altre discurs, i que potser sonen lluny de la quotidianitat manresana. Aqui, tot ocorre en un entorn de trascendència al qual no estem acostumats. És aqui on he après de l'esforç de la gent que renuncia a privilegis personals en benefici de projectes comunitaris.

així doncs, des de llatinoamèrica...

terra d'abusos, terra de llavors,

terra de pobresa, terra de dignitat,

terra de lluita diària i constant,

terra d'una esperança que respon més a la voluntat de continuar que a les possibilitats de millora....

escola d'humanitats,

una forta abraçada colombiana,

molta sort a tots i que aquest nadal i aquest any nou ens dugui més conciència i ens apropi més a nosaltres mateixos, al nostre camí.-

;)

dissabte, de desembre 23, 2006

nadal

a tots aquells que heu cregut en aquest projecte,
a tots aquells que a través de comentaris em seguiu donant forces i motius per continuar,
a tots aquells amb qui he compartit lluites, abraçades, felicitat.
...
des de Colòmbia, més lluny de casa, però més a prop de mi mateix, us desitjo un gran nadal.
Amb un xic de melancolia i molta energia aprofito per dir-vos que us estimo,
i desitjar-vos que aquest any vinent ens dugui moltes més experiències, molta més conciència i moltes més ganes de viure.

Una fortissima abraçada colombiana,
uri

divendres, de desembre 22, 2006

guamocó

Vint dies lluny de la civilització, vint dies de gira per la zona de guamocó, principal zona potencial de mineria aurífera de Colómbia i d'Amèrica Llatina, on fins ara, l'estat tansols hi té presència en forma d'exèrcit o paramilitarisme, i on la insurgència encara té cert control del territori.

El repte: acompanyar a el treball de la ACVC (associació camperola la qual donem suport) en les seves jornades de reconeixament, diagnòsi, organització, capacitació i formació a la població artesanal minera i camperola, castigada per la història i desemparada pels governants. Vint dies en vuit diferents poblacions al llarg de tota la serranía. Vint dies inoblidables.

Tota una escala de sensacions, d'experiències, d'aprenantatge i de conciència que és ben difícil de comunicar. Mica en mica tractaré de transmetre'n una petita part.

Arribar a indrets remots com aquest és ja de per si, una gran experiència...
l'entrada, des de Bogotá 10 hores fins a Barranca Bermeja, i des d'alli, unes 5 hores en lanxa rápida fins a Santa Rosa, tres hores de camió, dues de canoa, i dos dies caminant, en jornades de fins a 16 hores. Així de complex és l'accés a la serralada muntanyosa i selvàtica de guamocó, preciosa, imponent, histórica.

Guamocó, antiga terra indígena castigada per la seva gran riquesa d'or, sembla haver perdut l'esperança o l'oportunitat de viure des que fa centenars d'anys van arribar els nostres avantpassats espanyols i van esclavitzar comunitats indígenes per extreure el mineral. Per fer-nos-en una idea, l'antiga ciutat de guamocó al mig de la selva era habitada per milers d'indígenes, posteriorment explotats. Encara ara troben figures d'or dels antics, utilitzades per la comunicació amb les divinitats.

Avui és ocupada per uns pocs milers de miners artesanals, que, a pic i pala caven mines; o filtren la sorra dels llits dels rius en busca de fortuna o, molt menys que això, supervivència.
Mines amb unes condicions laborals nules, on treballen des dels més xics fins als més grans, sota la terra, sobre el llit del riu. Són llargues les jornades, dura la humitat o la falta d'aire de la mina i alta la toxicitat dels productes que utilitzen, tals com mercuri i cianur, per separar l'or de la resta de materials. Ells, conviuen en cases de fusta i sostres de plàstic, oblidats per l'estat però no per les multinacionals, que preparen el terreny en formes de lleis favorables per tal de desplaçar a la comunitat minera i tenir més facilitats en l'explotació de la zona. Comprovat està que qui ha escrit la legislació minera té vincles directes amb Kedadha, una empresa que ha solicitat drets d'extracció i explotació minera a una tercera part de Colòmbia. Així, els petits i pobres miners legítims propietaris de l'àrea, veuen imposible registrar al seu nom les mines, mentre buits legals deixen la terra a les mans d'estrangers amb precedents angoixants en quant a violacions sistemàtiques dels drets humans.

Poblats sense escola, sense medicines, sense punts de salut, la majoría sense professor. Poblats formats per gent de totes les procedències hagudes i per haver de Colòmbia, degut al desplaçament en èpoques de gran violència. Poblats on la malària, el tifus, la lesmaniasis, els parásits, els dolors musculars i les malalties derivades del mercuri i el cianur, acaben amb la vida dels habitants a compta gotes.

"Estamos montados sobre la riqueza pero somos pobres" comenta un d'ells, i no li falta raó.

... continuará.




dissabte, de novembre 25, 2006

i ara...

... aqui a Colòmbia tot corre en la trascendència...
Ara si, me'n estic adonant, no desconeto... tribunal dels pobles... visita a la regió... xerrada sobre... el teatre sobre... realment tinc poc temps per descansar. Davant tinc dos nous projectes, el primer, pujar a la regió des del dia 30 de novembre fins el 20 o el 22 de desembre, acompanyant un grup de reconeixement a la Serranía de San Lucas, zona minera per excel·lència. Per altra banda, tinc ganes de conèixer de prop Ciudad Bolívar i Altos de Cazucá, zones urbanes que han crescut arran del desplaçament, des dels anys 50, i on es viuen alts índex de pobresa, violència i reclutament paramilitar; i on arriben diàriament unes 40 persones que han de sortir de les seves terres forçosament.

Em sento bé i estic rodejat de gent bona i interessant,
una forta abraçada,
uri

perifèria de bogotà

dijous, de novembre 16, 2006

Tribunal Permanent dels Pobles de Medellín

El Tribunal Permanent dels Pobles és un tribunal moral que neix degut a l'assimetria entre la justícia social i la justícia corrupta i dirigida a interessos gubernamentals a la qual ja estem acostumats. Si ens endinsem en el context colombià veurem que tansols un 3% dels crims contra la humanitat (i hi ha qui indica que aquesta xifra no abarcaria ni l'1%) són jutjats i condemnats. El paper dels jutges del tribunal és difondre els judicis morals a la societat per tal de discutir els canals i mecanismes de justícia actuals.

Aquest cap de setmana el TPP ha estat a Medellín, i hi hem tingut la sort de poder-hi assistir. Si en el tribunal passat va ser el torn del judici moral a Nestlé i Cocacola, per desenes de crims contra la humanitat, assassinat de sindicalistes... aquest ha estat el torn de les multinacionals de la mineria amb altíssims interessos a Colòmbia i pitjors costos per la població civil, camperola, indígenes i comunitats afrocolombianes.

Cal dir que Colòmbia és un dels païssos del món amb més riquesa mineral. Les reserves d'or i carbó colombianes estan en el punt de mira de les grans nacionals com Anglo Gold Ashanti, Frontino Goldmines, Glencore, Cerrejón, Muriel....

Des del punt de vista dels dirigents de les grans empreses de l'extracció tot són xifres, beneficis a conquerir i mà d'obra barata. Darrera aquestes xifres deixen com a víctimes a millons de famílies. Tansols en el petit departament del Sud de Bolívar, en l'última década hi ha hagut més de 57000 desplaçats, 333 execucions, 88 cassos de tortura i més de 80 desaparicions forçades. Amb el que portem d'any, més de 220 joves assassinats aquest any per negar-se a colaborar amb els interessos de les transnacionals. O pitjor és l'afectació irreversible a comunitats afro-indígenes desplaçades i obligades a veure com les seves tradicions ancestrals es perden per sempre.

Aquestes grans companyies que parlen en nom del desenvolupament, arriben a les regions anunciant que la qualitat de vida de la població civil millorarà, però deixen rera el seu part, mort, desolació, desesperança i desplaçament. Tansols una companyia aurífera té els drets d'exploració i explotació sobre el 35% de les terres colombianes.... i, discutint l'irreal, manipulador i violent punt de vista de la immensa majoria dels mitjans de desinformació sobre el conflicte, en solapar els mapes colombians de recursos naturals, el de presència de les companyies transnacionals, el de presència de grups paramilitars, el de presència posterior de l'exèrcit i, per acabar, el de població civil desplaçada (2M de desplaçats interns) com per acte de màgia els mapes se sobreposen a la perfecció. De nou tot indica doncs que la guerrilla i el narcotràfic són un pretext per mantenir la violenta estratègia d'augmentar la tensió i els actors armats per tal d'obtenir el control sobre terres riques en recursos naturals que de una altra vegada empobrirant el pobre i enriquirant el ric.

Crec que tots hauriem de fer l'exercici de pensar interiorment que significa desenvolupament. Si el desenvolupament que entén la nostra societat no és tansols desenvolupament tecnològic amb alts costos per poblacions ja de per si maltractades, i si el desenvolupament real no és, doncs, que els antics propietaris de les terres les puguin seguir conreant, que el medi ambient no es vegi afectat per la mà de l'home, i que les sàbies i antigues culutres ancestrals puguin ensenyar-nos de l'escència humana sostenible.

Al tribunal hem escoltat el testimoni de la barbàrie d'una mare. Per tal de sembrar terror i crear precedent, els paramilitars van violar a la seva filla i, posteriorment, la van tallar a trossos. Hem escoltat com comunitats senceres han hagut de marxar de llocs ancestrals per afectacions respiratòries gravíssimes i també hem escoltat el testimoni de massacres de desenes de persones. I tot i així, la mare, les comunitats i el supervivents decideixen combatre la por i l'individualisme i seguir treballant en lluita en mecanismes de resistència. Tot un exemple de vida.

Ja per acabar, cito alguns dels exemples de crims comesos per les grans transnacionals de la mineria i els seus súbdits.

Crims comesos per les Multinacionals, els paramilitars financiats per elles, governants al seu servei i l'exèrcit obeïnt ordres d'aquests últims:

· Amenaça i assassinat selectiu i indiscriminat de sindicalistes, camperols i comunitats afroindígenes, comunitats desplaçades, periodistes, grups de drets humans...
· Atemptats a seus sindicals. Destrucció d'arxius.
· Acomiadaments massius i selectius.
· Atemtats contra la llibertat sindical. Desaparició forçada de sindicats.
· Canvis legislatiu al servei de les transnacionals.
· Greus agressions al medi ambient.
· Utilitzar els canals de poder per evitar o rebaixar el pagament d'impostos.
· Tráfic d'influències.
· Garantitzar la impunitat dels crims de guerra.
· Tancament estudiat de bens públics per fomentar el desplaçament.
· No respectar zones de reserva indígena i els seus llocs sagrats.
· Atacar directament la diversitat étnica del poble colombià.
· Desplaçament forçat de comunitats.
· Afectació de malalties respiratòries, intestinals, deformacions, tumors, dermatològiques, de la vista i psicològiques a població civil.
· Pressió i amenaça a metges per canviar les estadístiques d'afectació de salut a la mateixa població civil.
· Voluntat de canviar el curs natural de rius.
· Impactes socials.
· Generar pobresa a la pobresa.
· Agreujants de sequera.
· Control per part de l'exèrcit i grups paramilitars.
· Masacres.
· 97% d'impunitat.
· Contràriament a l'anunciat, augment de l'index d'atur.
· Contaminació acústica a pobles indígenes.
· Desplaçament d'espècies.
· Pèrdua de les arrels i elements culturals per part de la població afroindígena.
· Crema de cementiris, i poblacions senceres.
· Abandonament estatal: no enviar professors, metges ni fomentar els recursos energètics bàsics.
· Visites selectives del benestar familiar gubernamental just el dia després de ser agredits per tal d'amenaçar a les famílies de perdre els fills en el cas que decideixin continuar en zones d'interès transnacional.
· Violacions de dret a la privacitat.
· Detencions i retencions infundades de líders i comunitats.
· Prohibició de costums ancestrals.
· Genocidis i intents de genocidi a comunitats afro-indígenes.
· Saqueig.
· Financiació de grups paramilitars.
· Participació de l'exèrcit en l'estratègia paramilitar.
· Usurpació de territoris utilitzant la repressió.
· Contaminació del llits del riu.
· Negació del dret de registrar bens materials o d'extracció a població civil.
· Fomentació de la por i el narcotràfic.
· Tortures.
· Reclutament forçat, també a menors d'edat.

Podem tancar els ulls,
tansols depèn de nosaltres.
"El otro soy yo".


...viatjant per colòmbia

divendres, de novembre 03, 2006

dignitat

Ja fa molt de temps des que vaig escriure des de Venezuela per última vegada...
després de molta paciència el visat va arribar i... a treballar!
Ha estat un mes intenssíssim en que en els 31 dies he dormit en més de 17 diferents llocs. Avui he arribat d'aquestes jornades d'acompanyament al nord-est antioqueny, on he après moltíssim.

És cert que últimament escric poc o menys... potser és perquè interiorment busco conclusions que no em veig capaç d'endevinar, a més, el temps ha estat escàs en aquest últim període. He estat a la colòmbia profunda... ben profunda... ens hem endinsat en una gira d'observació al conflicte, a les comunitats amenaçades i històricament maltractades per la violència, que ens ha portat a recórrer, durant nou intensissims dies de mula enmig de la selva, per una de les regions més castigades del país. Un panorama desolador, però en lluita, en resistència, en esperança. Les estratègies de governs, grups paramilitars, militars i les grans empreses de l'or i l'urani que venen assassinant, torturant, cremant vivendes, cobrant impostos altíssims, i empobrint la pobresa. Posant la por al cos dels camperols civils, les verdaderes víctimes del conflicte. Una població civil que l'única presència estatal que percep és l'enviament sistemàtic de l'exèrcit amb desenes de precedents d'abusos d'autoritat i que es mou en el camí de l'atrocitat en busca de xifres que donin credibilitat a la política d'enfrontament directe contra les guerrilla (entenent també com a guerrilla a desenes de camperols i gent que simplement cal eliminar del mapa) que està duent a terme el president Uribe. Escoles sense professors, cases buides, escassíssims recursos en salut... La problemàtica política i la social esdevenen una de sola.


Diuen que la guerrilla narco-terrorista és l'arrel principal del conflicte però al nord-est d'Antioquia no hi ha cultius de coca i el conflicte és en escència el mateix. És l'estat i els seus amics imperialistes, narcotraficants i paramilitars, els que controlen l'immensa majoria de la droga i el seu transcurs, i que utilitzen estratègies militars i paramilitars per desplaçar els camperols per facilitar l'accés a les terres riques a les principals empreses mundials d'estracció d'or, petroli, i altres matèries primes. Estats Units ajuda econòmica i miltarment al règim uribista i a canvi aquest facilita l'entrada als grans grups econòmics, un pacte rodó amb la màscara de Plan Colòmbia per l'erradicació dels cultius de coca al país. Malgrat aquest, les xifres parlen per si soles i inciten a desconfiar, la producció de cocaïna ha augmentat en l'exercici del pacte. El Plan Colòmbia inclou a més una ajuda diària per part dels EUA de 2.5 millons de dòlars i el suport en fumigacions de cultius ilegals. Varis companys han pogut observar com aquestes fumigacions realitzades amb glisolfat, contaminen aigues i llits del riu, però el què és pitjor, més que atacar directament a la coca ho fant a la yuca, el maiz i l'arròs, amb proporcions superiors a 4 camps de menjar per cada un camp de coca fumigada. Una vegada més una estratègia per desplaçar a la població civil dels principals punts geostratègics colombians. Cal considerar que Colòmbia és un país de gran riquesa natural tant a la superfície com al subsòl cosa que l'ha condemnat a veure's immers a una problemàtica que vé arrossegant des de fa ja desenes d'anys de gran control neoliberal amb influència directa dels mateixos Estats Units, i el seu grup d'intelgència, la CIA. Actualment fins i tot el mateix estat s'està veient obligat a cometre autoatemtats per tal de vincular a la guerrilla amb el terrorisme internacional i treure al conflicte l'etiqueta de guerra interna per posar-hi, en el seu lloc, la de lluita de l'estat contra el terrorisme i entrar així en el nou ordre mundial. A més, per citar un exemple, durant les últimes dècades s'han assassinat entre tres i cinc mil líders d'un sol partit polític, la UP, que estava agafant gran força en l'oposició. Un país on s'eliminen sistemàticament els sindicalistes, els líders camperols i tot el que soni a debatre el punt de vista dels mandataris és acusat de colaborar amb la guerrilla i sovint desaparegut. Un país amb més de 2 millons de desplaçats interns.

A la regió de treball la situació és complicada però als internacionals, que acompanyem de diverses maneres a comunitats amenaçades ens respecten com a tals. A les terres camperoles, la presència d'internacionals els allibera de pors molt interioritzades i els ajuda a auto-organitzar-se de nou. Sempre ens reben amb un plat d'arròs i quelcom per beure. Ens tracten molt bé i ens fan sentir realment útils. A més, la presència d'observadors disuadeix en bona part els abusos de poder per part de les autoritats. No correm riscos molt elevats i el treball té la recompensa de la gratitud de la població camperola.

Empapant-me doncs de dignitat colombiana,
una abraçada,
uri

dijous, d’octubre 19, 2006

més brasil fotogràfic

I com que el desordre ja és habitual en aquesta pàgina, poso alguna fotografia més del Brasil.

dimecres, d’octubre 18, 2006

...el telefèric de mèrida fins a 4765m

pluja a l'autobus

....quilòmetres i quilòmetres...

...v e n e z u e l a ...

Estic a Mèrida, ciutat de Venezuela.
Després de passar uns dies amb el Marc i la Mònica compartint viatges i experiències, i visitant la sorprenent ciutat de Medellín, plena de cultura i vida als seus carrers; la bonica ciutat de Cartagena i el decadent Carib colombià de Santa Marta i Taganga, ahir vaig arribar a Venezuela per aconseguir un visat de cooperació imprescindible per endinsar-me a la regió colombiana per participar amb la ong.
Les autoritats colombianes, concients del treball de fons que esta fent l'organització IPO acompanyant comunitats amenacades a Colòmbia s'han proposat fer la vida impossible a l'entitat i pel moment es neguen a entregar-me el visat abans de vuit dies, tenint en compte que un tràmit com aquest normalment sol tardar entre un i dos dies. Ara per ara, cal esperar, doncs, a Mérida.
Mèrida és una ciutat andina venecolana molt interessant. Té uns 300.000 habitants i esta situada per sobre els 1500 metres d'alcada. Avui per exemple he aprofitat l'oportunitat de pujar en el telefèric més llarg i alt del món que m'ha transportat fins a una sorprenent altura de 4765metres! He de confessar que si la vista sobre els 4200 era espectacular, a partir d'aquesta alcada tot s'ha empapat de boira evitant cap perspectiva! Tot i així ha valgut la pena. Amb el poc temps que porto el país, tansols puc dir que Venezuela sorprèn pel chavisme que es respira arreu així com per els antics cotxes americans que circulen pels seus carrers, cotxes llargs, amples, amb més de 30 anys d'història, que donen a l'atmòsfera un clima peculiar.
Caldrà doncs, esperar aqui als tràmits del consulat. Una oportunitat per descobrir en pocs dies una petita part de la Venezuela, una bonica i desconeguda part andina en plena campanya electoral nacional.
Com sempre, seguiré informant,
Una forta abracada,

que tal Venezuela?

dimarts, d’octubre 03, 2006

amics

Dos amics ja fa gairebé un any que són fora de Manresa, de viatge, coneixent les relitats llatinoamericanes més desafavorides des del sur dels Estats Units fins al sur del continent americà. Ells són la Mónica i el Marc, amb qui de nou compartiré uns dies a Colòmbia. Quina sort poder coincidir!. Serà segur una experiència molt enriquidora! Serà increible! Com sempre, ja aniré explicant. Una abraçada des d'aquest gran país!
.... la seva web és: http://abyayala.info/

dilluns, d’octubre 02, 2006

....treball de camp

Tot va molt bé per Colòmbia. Crec que estic creixent i aprenent molt.
De moment estic en procés de formació per part de l'ong IPO (d'Observació Internacional al conflicte), empapant-me d'injustícies però també de dignitats i de gent espectacular que diàriament s'ofereix per millorar la cituació actual. Mestres.
Així que entengui millor les circumstàncies que viuen milers de colombians escriuré.
Ara per ara ja he visitat una part de la regió on treballarem per conèixer d'aprop la problemàtica dels camperols. En aquest cas es tractava d'acompanyar una brigada d'estudiants de medicina que estaven fent un diagnòsi de l'estat de salut a la regió per tal d'apuntar quins materials hauran d'aportar i quines malalties hauràn d'enfrontar-se els metges venezolans que ajudaran a la comunitat a primers de desembre.
Són moltes experiències les viscudes que prometo anar compartint més endavant,
una abraçada,






dimarts, de setembre 26, 2006

noite

uns mesets per Colòmbia

Passen els dies a Colòmbia. No sé que té aquest país però atrau molt. De fet, tenia pensat passar-hi entre deu i quinze dies i de moment ja m'hi he vinculat fins nadal.

Després de mig any de viatge, de veure causes i les conseqüències, de disfrutar de la realitat de l'Amèrica Llatina, però també analitzar-la, de nou arriba l'hora de passar a la pràctica. Ja fa uns dies que estic treballant amb l'ong IPO, Observatori Internacional per la Pau. Ells realitzen acompanyament internacional a comunitats i líders en fase d'autodeterminació. Això es tradueix a que aprofiten els beneficis de ser internacional per evitar abusos d'autoritat i violacions sistemàtiques dels drets humans per part de l'exèrcit i els grups paramilitars a la regió on treballen. A més, acompanyen el treball amb formació, denúncia i difusió del conflicte. Crec que el seu treball és imprescindible i per aquesta raó he decidit colaborar amb ells. De moment em trobo en fase de documentació i a mitjans d'Octubre, em traslladaré a la regió. De totes maneres ja us aniré explicant. Una abraçada,




dilluns, de setembre 18, 2006

llac sagrat de guatavita

La llegenda d’el Dorado, s’inspira en Guatavita, un llac sagrat per les antigues cultures Muisques a 2hores de Bogotà.

Els antics, oferien or i esmeraldes a la naturalesa, donant les gràcies, demanant permís o suplicant perdó.

Com no, aquest llac ha estat profanat per milers d’occidentals ambiciosos per enriquir-se. Per sort, ara esta protegit. De tant en tant, el llac es permet la llicència de treure a la superfície petites estatuetes d’or que insinuen que la llegenda és certa.

Els antics muisques ja avançaven: “La confusió apareix quan l’orgull de les nostres pretencions ens allunya del foc del nostre esperit. "

exposició guerrers del xiang, bogota

dissabte, de setembre 09, 2006

amb la conciència, el discurs es radicalitza


radical



[s. XIV; del ll. radicalis, íd.]


1 adj BOT Relatiu o pertanyent a l'arrel, que procedeix directament de l'arrel.


2 adj fig 1 Que afecta l'arrel mateixa d'una cosa, el principi d'una cosa.



2 cura radical Cura que combat el mal en el seu origen.





3 adj Que canvia del tot, de dalt a baix. Reformes radicals.

lluvia (=descarrega2+poema)

Si, és cert, tot va molt, molt bé per aqui a Colòmbia. Aqui els dies passen ràpid, i la vida ràpid t'ensenya.
També és cert que si bé la immensa majoria dels moments són molt agradables, també hi ha "altres moments", i en fi, aixo és la vida i el viatge, no?
Viatjar és per mi viure la vida intensament, i recorda a l'infància perque cada dia, lloc i circumstàncies són diferents, noves, desconegudes. Viatjar també ofereix doncs multitud de contradiccions.
Avui al matí ha estat un d'aquests moments on, per un instant, un es bombardeja a preguntes en una jornada d'autocrítica.
Un surt del seu hostal internacional, del seu lloc segur, del seu entorn europeu, cap als carrers de la ciutat per buscar contactes o apropar-se a conèixer les altres realitats que, per ser més habituals, esdevenen més i més verdaderes. Un veu que esta rodejat de falsedat, de bombolles europees a llatinoamèrica, de circumstàncies incoherents, de comoditats que estan de moda. Un dorm prop de les causes de les conseqüències que un vol coneixer, defensar, difondre. Un dorm prop d'anglesos, isrealians, suissos que diuen entendre el món amb la veu de la saviesa dels mitjans de comunicació i els seus judicis, i passa el dia buscant nous camins en la lluita de l'estat natural de les coses (que sovint fan massa olor de plàstic, de cirurgia estètica, o a desinformació i a judicis sense sense fonaments dictats per els veritables enemics del poble, i tots els seus deixebles).
Un pot passejar-se pel centre històric de Bogotà com ho faria pels carrers de Barcelona i no conèixer les circumstàncies actuals colombianes, i no adonar-se que pobles sencers de pagesos desplaçats arriben a la perifèria de la ciutat en un exili interior, fugint dels alts índex de violència, vivint en pèssimes condicions, sense aigua corrent, sense corrent elèctrica, sense el fruit de tota una vida dedicada al treball, sense les seves arrels, sense res a fer, i el que és pitjor, sense esperança, el motiu per continuar. Així, Colòmbia, és el quart país en nombre de desplaçats a nivell global, i un dels principals drames de l'hemisferi nord del planeta. Darrera deixen les seves propietats i la seva memòria, l'únic testimoni capaç de combatre la impunitat eterna dels grups paramilitars d'extrema dreta que mica en mica es fan amb el control geoestratègic del territori colombià. Una vegada més les víctimes, els desplaçats, no arriben prop del centre comercial miamesc de Bogotà.
Així que, sovint, hi ha quelcom dins que em diu que he de continuar coneixent, compartint i hi ha quelcom dins que em diu que la línia entre les dues colòmbies, els dos brasils, les dues manreses, és massa subtil. Massa subtil.
Un veu que no deixa de ser còmode conèixer i explicar històries sobre la pobresa, sense formar-ne part, dormint en un llit calent en la freda Bogotà. Un es pregunta si no és cinisme això que fa, això que sent. Un veu que la línia entre l'egoisme i l'altruisme també és ben fina. Un es pregunta si això ho fa pels demés o per un mateix, i un se sorprèn amb la resposta que no li agrada.
Mentre torna cap a l'hostal un es troba amb la persona que dorm dos llits a la dreta, carregada de les compres del dia ("perque comprar aqui és estalviar", diu), que sumen molt més que els ingressos d'un mes d'un colombià de l'altra Colombia (cosa que desconeix, o més ben dit: IGNORA), i en un perfecte anglès ordenat de Londres a un li pregunten: "I doncs, que has fet avui?" Com explicar-li el que no vol, ni pot, ni sap escoltar?. Com dir-li que el món està del revés, que el llop té cara de xai i el xai té cara de llop amb canes i cara arrugada perquè entre d'altres coses té el cor afligit, el cap ple de preocupacions, el plat buit, l'aixeta seca, el fill malalt, la casa a 500km d'aqui, no té possibilitat d'ingressos i perquè infeliçment no té prou diners per pagar-se un lífting facial.

Per un moment un se sent lluny de tot, prop de dubtes, contradiccions i preguntes.

PD1: perdoneu per la descarga (2 de 2 en els últims missatges)
PD2: ho sento pels que heu intentat escriure comentaris al blog, hi havia un error en la configuració, espero que ara estigui solucionat.
PD3: una abraçada forta, colombiana.
PD4:adjunto cosa que ha sortit de mi,
LLUVIA
No siguen tus pasos a mis pasos en la lluvia,
Cuando llueven sobre mi dudas, espejos y ventanas.
Tampoco yo sigo mis pasos, otros pasos, los que sé mios
porque en la lluvia no puedo escucharlos.

dimecres, de setembre 06, 2006

bogota, comentaris i descarrega!

Bogotà és una ciutat realment sorprenent.
Sovint recorda una ciutat de l'est per l'estil d'arquitectura, els colors i l'atmosfera que es respira. A més, sorprèn la calidesa de la gent i la tranquilitat dels seus carrers. Una ciutat entre muntanyes a la Cordillera Oriental dels Andes.
La vida social i cultural és molt rica, i l'impacte del turisme és molt baix degut als últims anys de conflicte al país, i això millora infinitament les coses. Tandebó que segueixi així.
Entre d'altres hem pogut visitar l'interessantissim museu de l'Or, un dels museus precolombins més importants del món.
Resulta que abans, les antigues i sàbies cultures colonitzades obtenien l'or de la natura, el treballaven i a la natura l'oferien a través d'ofrenes. De la natura l'obtenien i a la natura el retornaven. Antics canals de l'home amb el desconegut per mantenir els equilibris naturals.
Després de la colonització l'home de la natura l'or obté, esclavitzant altres homes, creant conflictes i guerres, enriquint els rics, empobrint als pobres, i a l'home l'ofereix. De la natura s'obté i a l'home es queda i, és clar, l'equilibri natural ha desaparegut. O és que el podem observar en algun indret?
Curiós és que avui els decendents directes dels genocides d'aquestes cultures, encegats per l'or, es diguin responsables de restaurar-les a través de grans museus com aquest. Ja sabem...
en aquest món occidental, qui més contamina més campanyes publicitaries dedica en la defensa de la naturalesa i qui més maltracta les cultures, més publicitat dedica a defensar-les.
Tots recordem el Fòrum de les cultures i els seus patrocinadors: Cocacola (que és ni més ni menys que l'emblema del país més terrorista del món, i financia les campanyes electorals de George Bush), Nestlé (que arrossega milers de morts a les seves espatlles a l'Àfrica gràcies a les seva especial "ajuda humanitària"), el BBVA (que és el primer propietari espanyol de la índustria d'armament privada) o el que és més interessant, els que tenim més aprop: la nostra "Caixa", que és un dels principals inversors de grups com Agbar (Aguas de Barcelona, que és responsable directa de la privatització indiscriminada de l’aigua a Colòmbia, que ha condemnat una part de la població a morir de malalties relacionades amb el consum d’aigua contaminada), o ENDESA (empresa criminal responsable de la destrucció de la vida dels ecosistemes de l’alt Bio-Bio i del poble Pehuenche-Mapuche, a Xile, portant aquests grups ètnics a circumstàncies crítiques pròximes a la desaparició), per citar tansols alguns exemples, i deixant de banda els comentaris que es mereixen empreses com Indra, Repsol-YPF, Telefonica Movistar....
Simplement he pensat que era bo afegir algun comentari sobre algunes de grans empreses transnacionals que tant afecten la vida diària de desenes de millons de persones sense veu arreu del món (i molt present a la vida llatinoamericana). Avui el colonialisme porta una altra disfressa i es pot permetre pagar campanyes publicitàries per netejar la imatge.
....un cop dit això,
una abraçada,
uri

diumenge, de setembre 03, 2006

bogotâ

Acabo d'aterrissar a la capital de Colômbia! i per fi.... després de més de 5 mesos... torna la fresca i la muntanya!
Per primera vegada, durant el trajecte d'avió, he pogut tenir la ínfima percepció d'endevinar la grandesa de la selva amazônica. Realment espectacular sobrevolar aquesta catifa verda! Llâstima que igualment de sorprenent sigui la deforestació que l'afecta, que també es pot observar des de l'aire. De nou, trista realitat.
... i ara, a descobrir un nou país i una nova ciutat a més de 2600 metres d'alçada.
una abraçada,
uri