...indis xukuru

... estar a casa donha Dita va ser tota una experiència. Ella, índia, més de 50 anys i mirada dura a l'horitzó, se li posa la cara tendra quan parla dels fills. Compartiem casa, jo Claudio, Donha Dita, i ells, fill i filla, 5 gats i alguna cabra o porc que hi entrava de tant en tant. Realment, una família molt pobre, que hem va donar tot el que tenia perquè em sentís com a casa seva. Aprofito el poc dia que queda per visitar la comunitat, en especial la gent del quilombo, que m'explica la seva història i descendència.

Les seves lluites per la salut, l'educació i la terra, les ajudes que han aconseguit, les que encara necessiten...A l'endemà visitem Buquerao, un poble purament indígena. Està a més de dues hores a peu de Conceiçao.

De camí, conec l'arbre de la favela o faveler:

favela, un arbre que no agrada a ningú,

que tansols molesta

i quan es coneix ben d'aprop,

quan es toca,

crema!

Quan es parla de comunitat indígena ens solem fer la idea que viuen en cases de palla i fang, pero en la majoria, no és aixi, tampoc la de Buquerao. Aqui coneixem els conreus que perduren a la sequera i em presenten Cesaro, el president de la Comunitat Atikum-umã. Ell em rep com una oportunitat per difondre la seva situació injusta, on tansols un 40% de les seves terres són reconegudes. Em parla dels enfrontaments entre indis i els quilombores per la terra, em parla de la seva lluita per la cultura. M'ensenyen les seves ornamentacions, i em prometen que demà m'acompanyaran a una maloca (ara sí, casa típica indígena) on em ballaran un toré, la seva dança-ritual.

Tonrant, el camí és llarg i ha estat un dia força intens, ... de totes maneres, encara tenim temps per jugar una mica amb Vinicius, un nen de 4 anys ben espavilat, i de caçar una serp.

Quan arribem a Conceiçao estic baldat, em sembla que en rondo alguna....de nit, tinc molt de fred, mal de cap, no tinc clars els pensaments...l'endemà és igual, i l'endemà...i l'endemà... aquests són uns dies una mica durs, on visc a casa de Donha dita passant el Dengue, malaltia transmesa per mosquit que provoca febre, fred i malestar en general, i molt de cansament, però que pot ser molt més que aixo.

Aixi que, he estat de sort, molt de sort. això si, una bona sorpresa a mencionar, el primer dia de llit, ja que jo no puc anar a les seves terres per veure dançar el toré, més de 20 indis es presenten a casa per dançar-me'l. Increíble! Vint indígenes de tots els sexes i edats, vestits amb ornamentació típica, es mouen en cercle fent sonar les seves maraques! un moment sens dubte ben especial per mi!

A Conceiçao, la vida apareix tan fàcil com es perd, ja que molts són els adolescents que tenen fills i molta la gent que mor en l'intent de viure, darrera la cachaça, o per culpa de les condicions sanitaries i laborals, o alguna bala perduda. Aixi, mentre estava alla, un jove va ser assassinat a mans d'un begut carregat de ràbia, així com també un home ja gran, més vell de rostre que d'edat, que vaig conèixer en el seu últim dia de vida en el punt de salut del poble. Zé Joaquin, en l'útlim dels seus dies puc dir que tenia una mirada serena i d'alegria de viure que em va captivar. Ell, mentre parlavem d'injustícies polítiques, socials i econòmiques brasileres amb la doctora, afirmava tot el que apuntavem i continuava somrient. JoZé, havia de caminar moltes hores cada dia per assistir al seu lloc de treball, al tornar de conceição, va arribar cansat a casa seva i allà va perdre la vida. A mi, em va impactar coneixer algu tan feliç en el dia de la seva mort. Quina sort!...

després de dies de llit, surto de Conceiçao per viatjar unes 4 hores cap a l'est on ben aviat es commemorarà el 8è any de l'assassinat per part dels pistolers del terratinent de la zona, del líder indígena Cacique Xicao, dels indis Xukuru. Dormo baldat a pesqueira, però em desperto millor. Així que, per sort, les meves ganes no deixaran que aquest final de virus, que comença a estar a les últimes, m'impedeixi participar a la festa.

Arribo a Pedra d'Agua amb moto taxi. És un lloc realment molt bonic, una entrada a la mata en un dels punts més elevats de la serra de la zona. És el lloc on Xicão està plantat. Si, és curiós, aqui la gent no és enterrada, la gent és plantada, perquè d'ells neixin nous líders i guerrers, així, la seva mort és també llavor. Molt bonic tot plegat. Aqui, sota la cobertura dels arbres s'hi troben més de deu tombes, que tenen la forma de munts de sorra, amb una creu a sobre.

És increible veure reunits gairebé mil indis, en aquest clar de bosc. Comença el ritual, dancen el toré, fant molt de soroll i s'organitzen per retre homenatge a Xicão. Avui el cabdill dels Xukuru, és el seu fill, Marquinhos, que porta una llarga cabellera de plomes de colors al cap, i cordina els moviments de la celebració. Un altre indi, en un moment de silenci, agafa una flauta de fusta i comença a tocar. És un moment molt bonic, toca un ritme molt emotiu i tothom l'escolta. Després, soroll, toré, força... i energia! Després de menjar una mica, ja són més de dos mil els indígenes reunits! Marquinhos demana la paraula, farem tots junts una marxa cap a la ciutat per continuar lluitant i reconèixer la dignitat de l´indígena! Primer, els familiars de Xicão, després els líders indígenes, després la gent a peu, després els cavalls i després, en tot cas motos i cotxes.

Així, més de cinc-cents metres de gent baixen de les muntanyes a Pesqueira, fent molt de soroll i ballant toré, per reclamar els drets i reconeixament dels indígenes! Tot allo pel que Xicão havia lluitat. Aquesta ètnia indígena és ben coneguda a tot al brasil perquè, lluitant, ha aconseguit el 95% de les seves terres. Tota una excepció.Aixi que... ja us podeu imaginar quin espectacle veure dos mil indis ornamentats, corrent, cantant i dançant per la seva dignitat. Ha estat bé renunciar una miqueta a la salut i... viure aquesta situació!

ara bé... de nit decideixo tornar a Olinda amb un fotògraf d'allà per acabar de passar el dengue a la pousada, estic ben xafat.