Després de sis intensos dies de vaixell, ja sóc a Manaus, capital de l’amazones, sorprenentment atractiva ciutat construida sobre la floresta. … i quan es viatja en vaixell, es dorm en amaques, centenars d’amaques, les unes sobre les altres. Respecte el paissatge? com pot haver-hi tanta aigua dolça en un riu! La vida que la conca amazònica ofereix, fins i tot, sense endinsar-se a la selva, ja és interessant: desenes d’ocells i lloros de tot tipus, els dofins roses que mostra el riu i els arbres que a perden les grans proporcions si no són comparats amb referències quotidianes.
El viatge ha estat, una vegada més una oportunitat per conèixer gent. Aquesta vegada, he tingut la sort de conèixer la família de Cearà. Viven al sertao, aquella zona seca, pobre i emigrant de l’interior del nord-est brasiler. Tenien quatre fills i dos petits comerços, que els ajudaven a tirar endavant l’economia familiar. Un dels petits va emmalaltir al ser mossegat per un gos, i a partir d’aquell dia, les factures de l’hospital es van convertir en impagables i van haver de vendre tots els béns materials. Ara, un cop curat el petit, emigren a Manaus per remprendre una nova vida, la vida d’abans. Ahir un dels nens, de 6 anys, em preguntava: i tu ets ric, oi?, que has d’estudiar per ser europeu?- difícil pregunta i impossible resposta.
Al vaixell hi viatja tot tipus de gent, i, per sort o per desgràcia, he hagut de compartir hores amb persones amb qui poc comparteixo i poc vull compartir: un negociant jueu dedicat a la explotació forestal de l’amazones (indústria de la fusta, en aquest cas) o amb un membre dels cossos de seguretat carioques que tenia tant poc respecte per la seva vida (fins i tot va agafar una taquicàrdia a bord, de la quantitat de tabac, cafè i menjar que ingeria), com per la dels altres i és que alguns havien passat a l’altre barri a les seves mans.
Una de les coses que més sorprenen els sis dies de viatge és la grandària del riu que s’extén fins a l’horitzó, la inmensitat florestal. Si ahir era l’or, les grans quantitats de fusta i el cautxú el que donava vida i mort a la selva, avui és la reconversió de la floresta en camps de bestiar i les grans plantacions de soja el que l’eliminen a un ritme vertiginós. Els fets haurien de dona peu a tristesa i preocupació.
Els que hi guanyen i els que hi perden són els de sempre, no han canviat.
El viatge ha estat, una vegada més una oportunitat per conèixer gent. Aquesta vegada, he tingut la sort de conèixer la família de Cearà. Viven al sertao, aquella zona seca, pobre i emigrant de l’interior del nord-est brasiler. Tenien quatre fills i dos petits comerços, que els ajudaven a tirar endavant l’economia familiar. Un dels petits va emmalaltir al ser mossegat per un gos, i a partir d’aquell dia, les factures de l’hospital es van convertir en impagables i van haver de vendre tots els béns materials. Ara, un cop curat el petit, emigren a Manaus per remprendre una nova vida, la vida d’abans. Ahir un dels nens, de 6 anys, em preguntava: i tu ets ric, oi?, que has d’estudiar per ser europeu?- difícil pregunta i impossible resposta.
Al vaixell hi viatja tot tipus de gent, i, per sort o per desgràcia, he hagut de compartir hores amb persones amb qui poc comparteixo i poc vull compartir: un negociant jueu dedicat a la explotació forestal de l’amazones (indústria de la fusta, en aquest cas) o amb un membre dels cossos de seguretat carioques que tenia tant poc respecte per la seva vida (fins i tot va agafar una taquicàrdia a bord, de la quantitat de tabac, cafè i menjar que ingeria), com per la dels altres i és que alguns havien passat a l’altre barri a les seves mans.
Una de les coses que més sorprenen els sis dies de viatge és la grandària del riu que s’extén fins a l’horitzó, la inmensitat florestal. Si ahir era l’or, les grans quantitats de fusta i el cautxú el que donava vida i mort a la selva, avui és la reconversió de la floresta en camps de bestiar i les grans plantacions de soja el que l’eliminen a un ritme vertiginós. Els fets haurien de dona peu a tristesa i preocupació.
Els que hi guanyen i els que hi perden són els de sempre, no han canviat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada