dimecres, de gener 10, 2007

la tristesa, la tendresa i la saviesa als ulls

...
després de superar més de 12 controls de l'exèrcit, al travessar en camió els camins muntanyosos la serralada selvàtica del Putumayo, actual zona en conflicte obert, em dirigeixo a Equador.
Deixo enrera doncs, Colòmbia, els seus retens militars, l'amabilitat de la seva gent, la tensió de viure en un país on la guerra de baixa intensitat és menys visible que tangible.
...
després de gairebé 24 hores llargues de tot tipus de transports, arribo a Otavalo, ja dins d'equador. Otavalo és un poble on la tradició indígena segueix vigent. Gent baixeta amb un accent estrany o una llengua completament diferent (el quichua), les galtes vermelles, carregats de nens o de sacs a l'esquena, i amb uns vestits preciosos.
Els indígenes d'otavalo semblen tenir tota la tristesa, la tendresa i la saviesa del món en els seus ulls. M'encanten.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Merci pel regal d'aniversari maku....ei, tenia micro!!jeje! no l'havia vist pq són uns auriculars!jeje!
mus veim!
Xènia

mireia ha dit...

Hola Uri!

Realment espectacular, has fet i estas fent un treball brutal... es nota que ho fas de cor, es nota que et surt de dintre, tens un compromis amb els oprimits i els hi estas donant el millor de tu, et felicito! Penso igual que tu!
També felicitarte per les fotos i per tots els textos... ja tinc ganes de veure com fas un llibre de tota l'experiencia viscuda textos i fotos,...crec qu e seria una bona manera d'explicar i ke kedi per tota la vida tot el ke has sentit i també donar veu, desde la teva veu, la gent ke krida desde tan lluny i ke per kulpa d'akest món tan podrit ni se'ls escolta ni se'ls deixa respirar.
Sempre en la lluita!
Un petó i molta salut!
mireia

Moni i Marc ha dit...

Hola guapo!
Sembla que ja estàs tornant a agafar la motxilla després del tamps intens per Colòmbia. Nosaltres en uns dies ja serem a Manaus i en poc temps esperem entrar a Bolívia. A veure si ens tornem a veure i compartim de nou les experiències i com sempre molta força!!
Per cert, com sempre les fotos molt bé i els escrits valen també molt la pena. Endavant.
El Marc i la Moni