No sóc feliç però estic content. Sentiments de contrast a Fortaleza. Al topar amb la injustícia de primera mà hi ha quelcom que està despertant dins meu, quelcom adormit segurement degut als informatius de qui sap quina televisió. És quelcom humà, i m'agrada sentir-ho. Potser és tristesa, potser tendresa, sigui el que sigui em diu que ara per ara aquest és el meu lloc.
Avui una altra nit als carrers de fortaleza.
Una altra nit sense fotografies.
Avui conec a Alexandra i Manuela, dues nenes de 11 i 12 anys d'edat indefenses enmig d'un món cruel que els costa d'entendre.
Manuela ha marxat de casa després dels seus germans, tots menors. Primer va ser la germana gran que, fa tres mesos, prova sort als carrers de la ciutat. Fa una setmana el seu germà. No ha tornat a saber res d'ells. Junts vivien a bom jardim, una de les faveles de la ciutat. La mare volia donar als seus fills el que la resta tenia, el que el món occidental ensenya a tenir. Per desgràcia es tractava d'un televisor. Va ajuntar els estalvis i els va dedicar a l'aparell en questió. Al cap d'una setmana es van quedar sense diners, al cap d'un temps els tallaven l'aigua i la llum.
Avui és ella qui fa vida al carrer malgrat la seva poca edat. Alexandra qui l'acompanya buscant unes monedes o quelcom per menjar. Potser alguna informació de la seva germana. No cauen les monedes del cel i tansols troben part del que buscava. Han vingut al barri de Iracema imaginant que la gran de la família s'estarà dedicant al vell ofici, és així. I continuen plovent les males notícies. Un dels meninos da rua de la zona li comenta que a més, hi ha qui la vol matar. "Aqui se nace para morrer", diu. I jo penso: aqui i a tot arreu, el que passa és que alguns llocs, entremig, tenim l'oportunitat de viure!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada