guamocó

Vint dies lluny de la civilització, vint dies de gira per la zona de guamocó, principal zona potencial de mineria aurífera de Colómbia i d'Amèrica Llatina, on fins ara, l'estat tansols hi té presència en forma d'exèrcit o paramilitarisme, i on la insurgència encara té cert control del territori.

El repte: acompanyar a el treball de la ACVC (associació camperola la qual donem suport) en les seves jornades de reconeixament, diagnòsi, organització, capacitació i formació a la població artesanal minera i camperola, castigada per la història i desemparada pels governants. Vint dies en vuit diferents poblacions al llarg de tota la serranía. Vint dies inoblidables.

Tota una escala de sensacions, d'experiències, d'aprenantatge i de conciència que és ben difícil de comunicar. Mica en mica tractaré de transmetre'n una petita part.

Arribar a indrets remots com aquest és ja de per si, una gran experiència...
l'entrada, des de Bogotá 10 hores fins a Barranca Bermeja, i des d'alli, unes 5 hores en lanxa rápida fins a Santa Rosa, tres hores de camió, dues de canoa, i dos dies caminant, en jornades de fins a 16 hores. Així de complex és l'accés a la serralada muntanyosa i selvàtica de guamocó, preciosa, imponent, histórica.

Guamocó, antiga terra indígena castigada per la seva gran riquesa d'or, sembla haver perdut l'esperança o l'oportunitat de viure des que fa centenars d'anys van arribar els nostres avantpassats espanyols i van esclavitzar comunitats indígenes per extreure el mineral. Per fer-nos-en una idea, l'antiga ciutat de guamocó al mig de la selva era habitada per milers d'indígenes, posteriorment explotats. Encara ara troben figures d'or dels antics, utilitzades per la comunicació amb les divinitats.

Avui és ocupada per uns pocs milers de miners artesanals, que, a pic i pala caven mines; o filtren la sorra dels llits dels rius en busca de fortuna o, molt menys que això, supervivència.
Mines amb unes condicions laborals nules, on treballen des dels més xics fins als més grans, sota la terra, sobre el llit del riu. Són llargues les jornades, dura la humitat o la falta d'aire de la mina i alta la toxicitat dels productes que utilitzen, tals com mercuri i cianur, per separar l'or de la resta de materials. Ells, conviuen en cases de fusta i sostres de plàstic, oblidats per l'estat però no per les multinacionals, que preparen el terreny en formes de lleis favorables per tal de desplaçar a la comunitat minera i tenir més facilitats en l'explotació de la zona. Comprovat està que qui ha escrit la legislació minera té vincles directes amb Kedadha, una empresa que ha solicitat drets d'extracció i explotació minera a una tercera part de Colòmbia. Així, els petits i pobres miners legítims propietaris de l'àrea, veuen imposible registrar al seu nom les mines, mentre buits legals deixen la terra a les mans d'estrangers amb precedents angoixants en quant a violacions sistemàtiques dels drets humans.

Poblats sense escola, sense medicines, sense punts de salut, la majoría sense professor. Poblats formats per gent de totes les procedències hagudes i per haver de Colòmbia, degut al desplaçament en èpoques de gran violència. Poblats on la malària, el tifus, la lesmaniasis, els parásits, els dolors musculars i les malalties derivades del mercuri i el cianur, acaben amb la vida dels habitants a compta gotes.

"Estamos montados sobre la riqueza pero somos pobres" comenta un d'ells, i no li falta raó.

... continuará.