val un Potosí,

Potosí, la muntanya que menja homes.

Una de les coses que més m’ha impactat de les que he pogut veure i viure d’aprop ultimament és sens dubte la visita a la ciutat minera de Potosí, la segona ciutat més alta del món, punt de mira de la colònia espanyola “en sus años mozos”.

Recordeu la frase, esto vale un Potosí? Més de 400 anys d’explotació i el Cerro Rico de la ciutat segueix escupint plata, zinc i altres minerals, però també precarietat en tots els seus sentits.

Aquest cerro, aquesta muntanya ha rendit tanta plata que (i ja ho deien els colonitzadors) s’hagués pogut construir un pont del mineral entre la ciutat i l’españa explotadora. Hi ha qui dubta i considera que això es poc menys que una exageració, qui coneix bé la història de la ciutat mineral no dubta però que es podria construir un pont amb els ossos de tots aquells que han deixat la vida als intestins de la muntanya.

Les xifres parlen per si soles, es calcula que uns 6 Millons d’indígenes han deixat la pell al cerro, ja sigui per desploms, contaminació pulmonar, o perquè simplement no han aguantat les condicions laborals properes a l’esclavitud recentment pero volcades a l’esclavitud fa tansols algunes dècades. No s’han de despreciar tampoc els més de dos millons d’esclaus africans que van morir-hi també de malaltia o al no acostumar-se ni al terreny. Els pocs que van sobreviure els van posar a treballar l’indispensable planta de coca a comunitats properes a La Paz.Junts sumen més de 8 millons de víctimes mortals.

La fulla de coca es clau en aquest país i mereix una atenció especial. Per l’indígena aquesta fulla es sagrada i de cap manera pot ser demonitzada i vinculada directament amb la cocaïna. La fulla de coca es mascada constantment per tot treballador bolivià, pel camperol i pel miner, i li dona la força per treballar, li amaga la gana i li apropa l’esperit a pacha-mama, la mare terra, a qui ofereix unes fulles en forma de paga a la terra. La coca mascada o en forma de infusió, es troba en tots i cadascun dels racons de Bolívia, i té una importància incomprensible per la majoria dels bolivians. A ells ara, els diuen que aquesta fulla milenaria i sagrada que tant els ha ajudat, no es per res mes que per processar la cocaïna que en la seva majoria es consumeix a milers de quilòmetres de les seves terres. L’estrategia de l’imperi occidental no passa desaparcebuda pels bolivians.

El miner, abans de treballar, comparteix la fulla de coca, l’esmorzar i l’alcohol amb els seus. Sense la coca no es treballa i l’alcohol els ajuda a aguantar el fred i els gasos de l’interior. Aquest alcohol peró te una peculiaritat vinculada a una creença, normalment es tracta d’alcohol de 96 graus, doncs si volen que la terra els doni mineral pur, han de consumir l’alcohol de la mateixa puresa. A més, milers de treballadors infantils exploten el cerro. Una muntanya on encara avui en dia, hi treballen m{es de 10000 persones diàriament ja sigui a pic i pala o gràcies a la dinamita que pot ser comprada lliurement en els mercats de la ciutat. En fi, un, en passejar-se per aquestes terres no pot deixar de sorprendre's i de sentir l’obscur passat, el no gaire millor present i l’incert futur que despunta per tot arreu.

Barbàrie es la llavor que van sembrar els colonitzadors i difícil sentir l’esperança.